Opinió 12/10/2014

Invasió subtil

Goytisolo protagonitza titulars sobre Andorra el 1972 i el 2014 que apareixen publicats el mateix dia a la premsa; un curiós joc d'atzar que demostra que Andorra és més literària del que pensem

i
Roser Porta
2 min

Dia 2 d'octubre. Llegeixo l'article d'opinió d'Albert Villaró a l'Ara.ad 'Gran Andorra'. És una reacció a un article de Juan Goytisolo a 'El País' titulat 'El sueño de una Gran Andorra'. Villaró s'indigna amb el contingut de l'article i recorda el complicat i "tens" pas de l'escriptor per la Universitat d'Andorra, acceptant ben content "honors i honoraris". El mateix dia un altre escriptor està irritat per aquest article. És Àlvar Valls que escriu al 'Diari d'Andorra': 'Danys col·laterals' en el qual afirma que Andorra ha sofert un "dany col·lateral" en el contenciós Catalunya-Espanya i critica la frivolitat de Goytisolo, considerant que acaba estant a les antípodes de si mateix.

Encara dia 2 d'octubre. A 'El Periòdic d'Andorra', Laia F. Marot, publica el reportatge 'Andorra va arribar a Hollywood als 70', en el qual reprodueix escanejat un article de Manuel Vázquez Montalbán a la revista 'Triunfo'. És un article publicat el 18 de novembre de 1972. I es titula: 'Juan Goytisolo y Andorra'. Sí, sí, 1972. Montalbán explica com una sèrie emesa per Televisión Española aquell any 1972, 'Los atrevidos', menciona Andorra (un personatge de la sèrie hi fa fortuna) i en el mateix capítol apareix una novel·la, 'La isla', de Juan Goytisolo. Vázquez Montalbán se sorprèn que en l'Espanya gris del franquisme apareguin aquests elements. Obro els ulls i torno a llegir el títol de l'article de 'Triunfo' reproduït a la pàgina d''El Periòdic': 'Juan Goytisolo y Andorra'. No és estrany que Vazquez Montalbán quedés sorprès per la menció al Principat a 'Triunfo' ja que ell publicava algunes obres a Editorial Andorra. Però sí que trobo estrany, curiós i sorprenent que l'article del novembre 1972 i l'actualitat del 2014 conflueixin per atzar en un sol dia i creïn un curiós vincle entre els tres mitjans de comunicació. Ironies del destí? Joc d'atzar?

Li ensenyo al David Gàlvez i em diu: "Sí que és curiós. Ara tu has de fer un article que ho relacioni". Li faig cas. Juan Goytisolo era amic de Cortázar, l'ídol de Gàlvez, coincidien a París, i no m'estranyaria que el convertís a tots dos en els protagonistes d'una de les 'Cartes mortes'.

Ben pensat, Àlvar Valls també podria convertir Goytisolo en protagonista d'una obra seva: seria capaç de dedicar-li un poema satíric, o eròtic –Valls ha traduït el 'Kamasutra' al català–. I si el prengués Villaró, el podria traslladar des de la plaça de Jemà el-Fna a Andorra la Vella i fer-lo investigar per l'oficial de policia Andreu Boix. O li faria deixar el te amb menta i el portaria a la plaça de Sant Jaume el 1934 en aquella Catalunya independent d''Els Ambaixadors'. I si apareix l'Iñaki Rubio, que viu la vida en contes, el 'trencadís' està assegurat.

La història literària d'Andorra és més intensa del que sovint imaginem, en tenim proves a cada racó, al llarg de tot el segle XX. És una invasió subtil (amb permís del Calders més fantàstic que va estrènyer la mà de Morell als anys 70). Ho comprovo en un sol dia, en un sol moment. Ja sento el Joan Peruga, que després de publicar 'El museu de l'elefant' vivia episodis curiosos relacionats amb el Pau Xavier d'Areny Plandolit. El sento com em diu: "Un titular del 1972 que coincideix amb la realitat del 2014? 'Joder'! No em direu que això no és 'realismo mágico'!"

stats