Publicitat
Publicitat

L'advocada Rosa Ferrer

Més enllà de les tertúlies de cafè o els comentaris que es puguin fer, és exagerat qualificar l'exercici professional de l'exministra com una estratègia de desgast polític contra DA

Una de les grandeses d'exercir la política en aquest país és que quan acabes de fer-ho has de tornar a la teva professió i, sovint, ho has de fer després de molt de temps de no haver-la exercit, cosa que requereix posar-se al dia de forma accelerada. No entro a valorar les coses bones ni les dolentes que aquesta situació provoca en molts dels nostres servidors públics, però sí que es fa evident que és una situació que costa trobar en altres països on les portes giratòries estan a l'ordre del dia. No vol dir que aquí no n'hi hagin, que n'hi han, però convindreu amb mi que menys que en altres llocs.

Dic tot això perquè m'han sobtat les reaccions que hi ha hagut al voltant del fet que Rosa Ferrer s'hagi sumat com advocada de Joan Samarra en la querella que aquest ha interposat contra Jordi Cinca en la causa coneguda com a Cas Orfund.

Ens han recordat que Rosa Ferrer va ser fa tot just dos anys candidata independent al costat de Jordi Cinca en les llista parroquial de DA de les passades eleccions generals; que posteriorment va ser ministra al costat del propi Jordi Cinca en el gabinet de Toni Martí; i també com va ser la seva sortida del govern després de fer campanya a les comunals per la llista liberal d'Andorra la Vella, rival de DA.

Que la situació no deixa indiferent? Evidentment que no. Que dóna per fer tertúlies als cafès o comentaris entre coneguts? És clar que sí.  Però més enllà d'això, n'hi ha per tant com per afirmar, com ha fet el secretari general de DA i ministre d'Educació i Ensenyament Superior, Eric Jover, que tot respon a una estratègia de desgast polític ordida contra DA i que està relacionada amb la proposta feta per Amadeu Rossell del "tots contra DA"?

Un cop fora del Govern, quan Rosa Ferrer retorna a la seva vida professional, és a dir, a l'advocacia, què havia de fer? Rebutjar les causes que li ofereixen perquè no siguin vistes com una venjança personal per com va acabar la seva relació amb DA? Sincerament, ho trobo un pèl exagerat i un excés de victimisme per part del secretari general de DA que de tant practicar-lo al final no se'l creu ningú. Al cap i a la fi, quants polítics han estat enemics a les institucions i després han anat de bracet en els negocis o a l'inrevés? Fins i tot hi ha hagut un director de Pressupost que es va presentar a les eleccions contra el seu propi ministre, i no va passar re, va ser ratificat en el càrrec.

PUBLICITAT
PUBLICITAT