L’afer BPA, tocar de peus a la realitat

Ja fa un any que malauradament va esclatar tot l’afer BPA i com en totes les efemèrides importants el soroll mediàtic al voltant d’aquest assumpte s’incrementa. Ho hem pogut veure els darrers dies: publicacions de llibres, entrevista en prime time en una televisió forana de l’advocat d’una de les parts (que a la vegada és president d’un partit polític amb representació parlamentaria i excap de Govern d’un país contra el que dirigeix un plet multimilionari i molta gent fa com si no li estranyés, almenys públicament), ministres que donen la rèplica en el mateix mitjà, etc.. i dono per suposat que la cosa no s’aturarà de moment.

En aquest afer, però, i des d’una vessant el més objectiva possible (que mai ho és al 100%) hi ha una sèrie de factors que cal que tinguem presents i que tinc la sensació que moltes vegades perdem de vista. Aquests factors crec jo que són els que ens han de fer agafar perspectiva de cara a poder afrontar el futur del nostre sistema financer amb garanties.

Primer de tot, es pot estar d’acord o no amb les decisions preses pel Govern i la resta d’organismes públics implicats en tot aquest afer, però el que sí que no es pot dubtar és que si no s’haguessin pres, avui en dia BPA ja faria temps que no funcionaria com a banc, els seus treballadors s’haguessin trobat al carrer i els clients no haurien pogut recuperar tots els seus dipòsits. I això no és discutible, ja que podem veure que ha passat amb la filial espanyola de BPA, Banco Madrid. Avui en dia s’està amb possibilitats de trobar un bon desenllaç i,, molt important, sense cap cost previst per a les arques de l’estat (a diferència del que ha succeït als nostres països veïns).

Segon, que el camí emprès els darrers anys en pro de la transparència i l'homologació internacional no és un capritx temporal d’alguns amb l’afany de destruir el sistema bancari andorrà (com algun profeta ha anat vaticinant contínuament), sinó tot el contrari, és la voluntat global d’institucions i sector financer de garantir la pervivència d’aquest sector basant-se en la reputació i les bones pràctiques. Si tot aquest afer hagués esclatat tenint Andorra situada a les llistes negres, grises o del color que sigui com a no cooperadors i fent gala de l'opacitat, avui en dia no estaríem en la tessitura de treballar per trobar la solució al rescat d’una entitat financera sinó que estaríem en la tessitura d'haver de rescatar al país sencer ja que no es tindria ni la credibilitat ni la cooperació internacional que ha estat necessària per aguantar, no sense dificultats, aquesta sotragada.

I tercer, cal prendre consciència amb humilitat del que representa Andorra a nivell internacional a tots els nivells. Si una cosa ens ha ensenyat tot aquest afer és que fora de les nostres fronteres no deixem de ser un microestat amb el pes real que té. Que la nostra plaça financera, per molt bona i capaç que sigui, representa tan poca cosa fora de les nostres fronteres que si no fem bé les coses ningú ens vindrà a ajudar ja que som fàcilment prescindibles. I això és important ja que al final també ens ha mostrat amb tota la cruesa les nostres mancances i, per tant, també ens ha de fer veure que per tenir més garanties de cara al futur caldrà treballar amb acords amb organismes supranacionals que ens puguin donar aquestes garanties en cas de necessitat.