Publicitat
Publicitat

L’avió i l'atzar

Comencem a fer els càlculs amb l’aritmètica de la desolació contemporània: a més proximitat, més dolor. Poden ser veïns, fins i tot coneguts

Cau un avió del cel, s’estavella als cims dels Alps Marítims i hi ha una desgràcia terrible. Es compten morts i més morts, i s’activen els mecanismes col·lectius. Abans de saber la quantitat de víctimes tothom ja ho sap: als accidents aeris no hi ha, gairebé mai, supervivents.

Comencem a fer els càlculs amb l’aritmètica de la desolació contemporània: a més proximitat, més dolor. Poden ser veïns, fins i tot coneguts. Sabem que seran morts a dos graus de separació. A partir d’un número X de víctimes, les banderes onegen a mig pal. Si són menys o estan més lluny, no.

S’emeten programes especials, on hi intervé l’expert pilot, l’enginyer aeronàutic, no hi pot faltar la psicòloga que se sap imprescindible per poder gestionar el dol i el dolor segons els paràmetres socialment acceptats. Tanta confusió ens desconcerta.

On era Rajoy? Normalment ningú no se l’escolta ni se’l vol escoltar, però tothom vigila si diu alguna cosa abans que el president Mas, si és que parla hores més tard que el president Hollande o que la cancellera Merkel. A veure qui es belluga més i millor en la comunicació.

La variable geopolítica, i la sociològica. Fotografies a primera plana de familiars desfets. I tenim els tuits dels desgraciats que se n’alegren que s’hagin mort catalans (i alemanys, i francesos), en fan broma, provoquen indignació i aconsegueixen, d’aquesta manera, els seus objectius. I els tuits dels que es queixen amb amargor que la urgència de la notícia ha fet que caigués de la graella un programa abominable de postadolescents sense cervell. Tot això i res més. Per damunt de tot, la vella senyora, la mort, que és l’única que hi guanya.

PUBLICITAT
PUBLICITAT