Publicitat
Publicitat

L’estat

Perdonin, senyores, senyors, estimats nens. La llengua catalana ja té un estat al darrere. Petit, això sí, però estat, al cap i a la fi. Des de, segons com ho comptis, finals del segle XIII, que es diu aviat

Dilluns passat, una reduïda delegació andorrana va participar en la jornada inaugural de la Fira del Llibre Infantil i Juvenil de Bolonya, la trobada de referència al món en literatura per a nens. És, com passa també en la fira del llibre de Frankfurt, una monstruositat en dimensions i densitat, però reconforta veure com, al final del camí, la creativitat resplendeix i dona alguna esperança cap al futur, perquè necessàriament hi haurà autors amb talent, editors atrevits i públic receptiu. Aquest any -com va passar també a Frankfurt ara farà deu anys- la literatura catalana n’ha estat la convidada d’honor. En els discursos i en el protocol inaugural Andorra tenia, com és obvi, el seu lloc natural, la seva presència lògica. Però és a l’hora de fer-ne ressenyes i cròniques quan el clixé periodístic treu allò de la “llengua sense estat”. Perdonin, senyores, senyors, estimats nens. La llengua catalana ja té un estat al darrere. Petit, això sí, però estat, al cap i a la fi. Des de, segons com ho comptis, finals del segle XIII, que es diu aviat. En qualsevol cas, un estat amb tots els ets i uts, i que té, oh meravella, la catalana llengua com a única oficial, des de sempre i sense complexos. Farien bé tots aquells que ho ignoren o ho dissimulen, moguts per la mandra o la desconsideració, de corregir-ho, si més no per no fer més gran la bola de la postveritat. I nosaltres, per la part que ens toca, hem d’aixecar el dit, modestament, i dir ep, que som aquí, que a veure què passa.