Publicitat
Publicitat

L'oca

La gent se’n va cansar, de tanta brúixola i tant compàs: molts ‘indepes’ eren de terra endins i, per tant, se sentien incòmodes amb marees i esculls. Per sort, ara dominen els símils esportius, que són més universals

Ens estem quedat sense metàfores a l’hora de considerar (i intentar entendre) la magmàtica i efervescent política catalana. Durant les etapes primerenques del procés, capitanejat ‘in illo tempore’ pel president Mas, que és de costa, les imatges marineres estaven a l’ordre del dia. Tot eren veles i vents, timons ferms, navegació de cabotatge, mar grossa o mar de fons, expressions de llops de mar que amanien els discursos i decoraven les cròniques periodístiques. Ben aviat la gent se’n va cansar, de tanta brúixola i tant compàs: molts ‘indepes’ eren de terra endins i, per tant, se sentien incòmodes amb marees i esculls. Per sort, ara dominen els símils esportius, que són més universals. I dominen, molt especialment, els dels esports de pilota. Temps de pròrroga, empat. I sobretot, una que hem escoltat mil milions de vegades des de fa un parell de dies. La pilota que és a la teulada. Passa una cosa, però: les pilotes que cauen a la teulada solen decantar-se cap a una banda o a una altra, perquè les teulades, com els llosats, són plans inclinats, per afavorir l’evacuació d’aigua. Una altra cosa són els terrats, plans i amb barana, on si mai hi cau una pilota es queda allà. Però no es diu enlloc que la pilota és al terrat de Rajoy. I encara pitjor són les imatges procedents dels escacs. Enroc, escac i mat, rei ofegat. Perquè, com deia un tuitaire sagaç, n’hi ha que juguen als escacs, però el poble juga a l’oca.

Etiquetes