Publicitat
Publicitat

El Mirador del Roc del Quer i el Camí dels Coms

El silenci, la pau i la llibertat

Amb l'arribada del fred i del gel, els excursionistes de veritat es posen raquetes i esquís de muntanya, mentre els aprenents i els turistes curiosos es busquen caminets petits, fàcils i accessibles. El que us proposo avui és a 10 minuts en cotxe des del Palau de Gel de Canillo, pujant per la carretera del Coll d'Ordino (la CS340, quilòmetre 6,5). Aparqueu al costat del conjunt escultòric monumental del mexicà Jorge Dubón (1938-2004): tres tòtems enormes clavats a terra a l'alçada de 1.950 metres, anomenats "Escultures autogeneradores".

Al Mirador del Roc del Quer hi ha un moviment constant de grups d'amics i famílies, de nens i de grans, d'habitants d'Andorra i de visitants. Des que l'home d'acer de tres metres d'alçada inspirat en el neolític, obra de Miguel Ángel González, un escultor argentí establert a Pardinyes, s'ha instal·lat en una plataforma penjant al buit, les magnífiques vistes dels Valls de Montaup i del Valira d'Orient, des de Soldeu fins a Encamp, han adquirit una nova i desconeguda dimensió. Al costat del gegant pensatiu i tranquil assegut en una biga de ferro, al final d'una plataforma de 20 metres de llarg, experimentem la sensació de caiguda lliure de 500 metres. Tot i que a l'hivern no es pot veure a través dels tramats de vidre transparent integrats a la plataforma és un lloc que s'ha de visitar en totes les èpoques de l'any (a l'hivern, abans de les 17.00 hores). Preneu el vostre temps en arribar-hi; mireu els paisatges a través dels marcs rectangulars d'acer oxidat i seieu al sol a tots els bancs. Quan arribeu al costat de l'home del Cromanyó, sabreu apreciar la seva elecció del lloc per reposar. Un cop l'hagueu admirat, marxem a caminar.

La petita caminada que us proposo avui comença al costat de l'entrada, a la plataforma panoràmica que és diu "El Camí dels Coms" i es coneix pels seus arbres gegantins i per l'enorme com tallat a la pedra, al costat de coms més petits de fusta vella. Al començament del camí, el tallava una fina corda, més aviat un cordill, i vaig dubtar si això significava que no s'hi podia passar, però crec que si hi hagués algun perill, l'haurien marcat més clarament: de totes maneres, vaig trobar el camí fàcil i agradable. Hi ha un moment en què t'has d'agafar a una cadena clavada a la muntanya, en baixada, però t'hi agafes més aviat per sentir el ferro a la mà que no pas per evitar el perill. És un recorregut circular que es fa en uns quaranta minuts. De fet, vaig trigar uns 44 minuts en total, perquè a la meitat del camí, al costat dels coms, vaig trobar un camí pla que anava cap a una borda destruïda amb un arbre mort al mig i vaig pensar, és aquí on vull viure, és així com vull viure, al costat d'aquesta casa vella. Però ja eren les cinc i s'estava fent de nit ràpidament i la família ja m'estava esperant al cotxe. De pujada, el caminet encara és més fàcil que de baixada. La lluna il·luminava les valls i el gegant contemplatiu i vaig pensar, és aquí que vull viure, és així que vull viure, i quan vaig arribar al cotxe, ja s'havia fet fosc.