Que després del debat a 3+1 es parli tant de qui ha estat el guanyador submergeix qualsevol persona amb dos dits de front en un pou de perplexitat. Era una carrera? En aquest cas, per atorgar el títol de guanyador deu ser preceptiu que aquest, almenys, hagi arribat a la meta. I no va ser menester empassolar-se tot el debat per certificar que cap dels quatre hi podia arribar.
Veníem d’on veníem: tot el que ha passat des del primer intent era ben present al cap del teleespectador, i veure i sentir els mateixos candidats en una incontrolada accentuació del que els fa poc de fiar –o gens– constituïa un espectacle vergonyós. Per més que te’n desentenguis, no pots evitar sentir-te’n concernit en un grau o un altre. No tens la fortuna de poder-t’ho mirar com un esperpent que no t’afecta.
En fi, aquella grisa ignomínia em va guiar per la memòria a una lectura de fa uns anys, 'Els falsificadors de moneda', d’André Gide i traducció de Xavier Pericay. Un personatge d’aquesta novel·la ens fa observar que una moneda falsa té el mateix valor que si fos autèntica fins que se’n descobreix la falsedat.
Dels aspirants a la presidència del govern d’Espanya ja fa temps que en coneixem el valor real. Rajoy és Rajoy, Sánchez és un falsejador de moneda impenitent i manotes, Rivera és un cercador d’equidistàncies poc exitós. Aquests són els tres. L’altre, Iglesias, que va perdent pel camí algunes de les seves millors virtuts, guanya prestigi així i tot, més pels demèrits aliens que no pels mèrits propis. I per això els altres l’odien tant.
Ignor si, als que l’odien, hem d’afegir els nacionalistes illencs, els quals ha deixat en un fora de joc clamorós. En realitat, no sabem si és moneda falsa que encara serva el valor de la vertadera. A la mateixa escena de la novel·la de Gide, un altre personatge mostra als seus companys de reunió una moneda d’or de deu francs. D’or, però, només en té un bany; en realitat, és de vidre. Com que la falsificació és tan bona i tan inusual, l’actual propietari n’ha pagat cinc francs.
Ens tocarà valorar la qualitat de la falsificació política i renunciar, així, a la veritat com a principi general i com a pràctica particular? En el millor dels casos, s’entén...
