Opinió 06/12/2016

No fem prou

Hi ha qui creu que abans de fer una fotografia d’un nen a punt de morir s’ha d’intentar salvar-lo. Ramón Lobo reflexiona que la pregunta moral no és què va fer el fotògraf, sinó què fem nosaltres al sofà mentre ho veiem

i
Pau Riera Dejuan
2 min

Ramón Lobo, en una conversa amb Mikel Ayestaran, diu una frase que resol un dilema que molts periodistes -i no només professionals de la comunicació- es plantegen. Lobo explica el cas del fotògraf Kevin Carter, qui va fer la famosa fotografia de la nena ajupida amb un voltor darrere. Els lectors van posar el crit al cel perquè el fotògraf no havia fet res per ajudar la nena. Carter va acabar suïcidant-se després d’una cobertura a Moçambic. Lobo també explica que pocs dies després de la seva mort va arribar una carta d’un col·legi japonès. Una de les nenes d’aquest col·legi escrivia que havien fet una activitat a l’aula amb la foto com a motiu de reflexió i acabava dient que si mai arribava a pensar que tenia una vida dura, sempre recordaria aquella fotografia. La carta potser va arribar massa tard. Però la voluntat era que aquella foto havia servit per commoure i això forma part de la solució del problema.

La cobertura dels refugiats, com tantes altres, planteja dia rere dia el dilema de si els fotògrafs i periodistes han d’implicar-se més en l’infern diari que cobreixen. Hi ha qui creu que abans de fer una fotografia d’un nen a punt de morir s’ha d’intentar salvar-lo. Lobo reflexiona que la pregunta moral no és què va fer el fotògraf, sinó què fem nosaltres al sofà mentre ho veiem.

A l’exposició del World Press Photo, que fins a l’11 de desembre es pot veure al CCCB de Barcelona, hi ha quinze fotografies o reportatges referents als refugiats. D’aquestes, set són un primer premi d’alguna categoria. No sé si mai hi havia hagut un tema que predominés tant en el concurs de fotografia més important i famós del món, però aquesta dada ens ha de fer pensar.

Carter va aconseguir que la fam que es vivia a Sudan, ara Juba, aconseguís visualització mediàtica i malgrat que no va ser un dels temes més recordats en acabar aquell any, durant uns dies o setmanes, l’opinió pública va preocupar-se’n. La crisi dels refugiats ha passat de ser un subtema derivat de la guerra de Síria a obrir informatius, protagonitzar els espais televisius amb més audiència i commoure una societat que, malgrat fer anys que viu enmig d’una crisi que ha afectat a nivell social, econòmic i de valors, ja no recorda del tot què significa haver de marxar de casa per salvar la pell.

Els periodistes i fotògrafs que se’n van a llocs remots o no tan llunyans ho fan per apropar el problema i la realitat que es viu. Més enllà de treballar hi ha una intenció de denúncia i no són ells els que han d’adoptar l’humil decisió de canviar el transcurs de les seves vides. Som nosaltres els que podem fer-ho. Des de canviar el nostre vot, implicar-nos en associacions que treballen per solucionar el problema o almenys fer-lo més lleu o simplement acollint.

stats