Publicitat
Publicitat

Paraules en honor de Martí Salvans

Tothom l'apreciava i se'l volia escoltar. Mai parlava per no dir res. De fet, més que parlar, el Martí enraonava: excel·lia en l'art de posar en paraules les seves raons. I li agradava emprar al Consell la parla de Canillo. És domatge que no puguem continuar sentint el seu assenyat consell

"A Canillo, com en totes les altres parròquies, sempre hi ha hagut un gran respecte pels vells. Els que reben aquesta apel·lació no són la gent gran que viu al poble o als veïnats, com es podria entendre al primer cop d’ull, sinó més aviat els que ja no hi són, les generacions passades, sobretot aquelles persones que en el seu moment van ocupar càrrecs de responsabilitat, o al Comú o a Casa de la Vall".

Aquestes paraules les escrivia el Martí el desembre del 2010, en la introducció al llibre 'De la Solana d’Andorra', treball d’investigació històrica premiat i publicat pel Consell General.

Efectivament, a Andorra sentim un gran respecte per a aquells que ja no hi són, sobretot per a aquells que, com tu, Martí, heu ocupat càrrecs de responsabilitat, al Comú i a Casa de la Vall. Perquè sou un exemple per a tots nosaltres de servei al país, de generositat, de perseverança.

L’Andorra d’avui, l’Andorra que estimem perquè és casa nostra i no en volem cap altra, és el llegat que ens han deixat persones com el Martí: pioner a Soldeu, professor al Lycée, excel·lent conseller. Mestre, company i amic en qualsevol de les seves vessants.

Avui parlo en nom del Consell –i potser també en nom de molts altres, potser també en nom de molts dels presents avui aquí– per reconèixer la tasca de Martí Salvans Abetlla com a conseller general, càrrec que ha exercit amb absoluta dedicació fins fa ben pocs dies, quan la malaltia li ho ha impedit; vull amb aquestes paraules expressar el més sincer condol a la família i als amics.

Les múltiples qualitats del Martí, virtuts que a primer cop d’ull podrien semblar contraposades, –com l’abans i l’ara que amb tant d’encert va fer servir en la seva magnífica intervenció en algun important debat– el van convertir en un conseller exemplar: sent una persona que respectava amb solemnitat i treballava per posar en valor els costums i les tradicions del nostre país, era a la vegada algú que creia fermament en la necessitat de modernitzar Andorra i adaptar-la als nous temps. Capdavanter per vocació familiar de la transformació econòmica, li agradava acudir sempre al Consell amb camisa blanca i corbata negra, amb vestit fosc.

El Martí era un gran personatge, amb el Martí sempre s’hi podia comptar. Del Martí no n’he sentit mai dir ningú una mala paraula. Tothom l’apreciava i se’l volia escoltar. Mai parlava per no dir res. De fet, més que parlar, el Martí enraonava: excel·lia en l’art de posar en paraules les seves raons. I li agradava emprar al Consell la parla de Canillo. És domatge que no puguem continuar sentint el seu assenyat consell. Personalment em xocava i li feia broma que no tenia mai fred: ni al mig de l’hivern l’he vist mai gaire abrigat, ni amb un trist jersei. El seu sentit de l’humor refinat no estava renyit amb la deguda seriositat a l’hora de treballar. Segur que d’això que dic en poden donar fe, molt especialment, els seus companys de la Comissió de Finances, que va saber presidir, amb una gran dosi de mà esquerra, durant la legislatura 2011-2015.

El Martí era tot un senyor. Era molt bona persona. Per damunt de tot, el Martí era algú que estimava Andorra. Estimava les muntanyes i les coneixia pam a pam. Estimava la nostra història i per això va dedicar hores i hores a la investigació, amb la cura geomètrica d’un matemàtic de formació i la curiositat i la sensibilitat de l’humanista, si és que aquestes són coses diferents. Estimava les nostres institucions i per això va exercir amb responsabilitat els càrrecs de conseller de Comú, primer, i de conseller general des del 2011.

El conseller general de més edat de la parròquia de Canillo és qui, segons els usos i costums, toca la campana que marca l’inici de les sessions. Quan vam estrenar el nou edifici, ell i jo acordàrem, amb entremaliada complicitat, de deixar de costat la moderna tecnologia i continuar convocant els consellers a toc de campana. Quedàrem que ell mateix en buscaria i en baixaria una des de Canillo; temps després, el Comú ens feu do de la que tenim actualment. És clar que sense el Martí no podíem començar el consell. A partir d’ara, a poc a poc ens hi haurem d’anar acostumant. Ens costarà de poder-ho fer. Martí, moltes gràcies per tot.

No hi ha paraules que puguin expressar la tristesa que els consellers generals, els membres de la Sindicatura i tot el personal del Consell General sentim per la teva pèrdua. Descansa en pau.

Canillo, 10 de juliol de 2015