Parlament

La sessió d’altíssim voltatge que hi va haver dimecres al parlament català ens obliga, per contacte i raons bon veïnatge, a comparar-la amb la -habitualment- placidesa que tenen les del Consell General. Això no és mèrit ni demèrit nostre, ans el producte de la història. Des que el bisbe Arnau de Tovià, el 1419, va tenir a bé regular el funcionament de l’assemblea general de les parròquies, que ja existia, i va consagrar el nom, tan bonic, del Consell de la Terra, les reunions dels representants comunitaris han anat acompanyant les vicissituds del país, amb els seus moments de dificultats, les seves petites revolucions, els períodes de dubtes i les incerteses. La continuïtat de la institució i el perfil baix de les tensions que hi ha hagut cada vegada que s’ha reformat (tampoc no tantes: tres) és un fenomen absolutament insòlit en la història dels parlaments del món, que s’han caracteritzat per una trajectòria convulsa -en el millor dels casos.

Naturalment, la natura del conflicte que va sacsejar dimecres la cambra catalana no té ni pot tenir equivalència a les Valls. L’existència del subjecte polític, la mare dels ous, l’esca del pecat, la sobirania, aquí ja està assumida des de fa segles i no ha estat qüestionada -en general- per ningú, ni tan sols per la voracitat territorial de les monarquies veïnes. De vegades cal mirar una mica més enllà per veure el que tenim i agrair al destí, o a qui correspongui, que a voltes la nostra història sigui una mica avorrida -o monòtona, més ben dit.