Plaers contraposats

La setmana passada hi havia festa major al meu poble. No és de les millors de la zona ni de les més concorregudes i per tant no és de les que més soroll fa. Però l’envelat estava al costat de casa. Sent coneixedor de tal desgràcia, vaig anar a prendre unes copes amb uns amics ben lluny del fragor dels concerts i els trons que provoquen les guitarres elèctriques i la bateria. Però va arribar l’hora d’anar cap a casa i de posar-se al llit. Dormir es feia impossible amb el 'boom boom' de fons. Al cap d’una estona estèril intentant conciliar el son en la qual vaig esperar que la pastilla per fer marxar el mal de cap fes efecte i vaig posar el cap sota el coixí per intentar amortir el soroll de la festa, vaig decidir posar-me els auriculars i anar-me’n al món de Morfeu acompanyat dels acords dels Simon and Garfunkel. Música suau, melosa i amb una percussió que en lloc de molestar acompanyava la cadència de la respiració profunda. Però tot i això, el 'boom boom' de la festa major seguia fent-se sentir, com si sonés a una freqüència impossible d’obviar.

Em va fer pensar en els veïns de les grans ciutats, capitals del turisme tant cultural com juvenil que han tingut la mala sort de tenir sota de casa una discoteca o una zona de festa on aquests turistes i també els joves de la ciutat es reuneixen per celebrar vés a saber què. Cada dia hi ha una excusa. Em va venir al cap la sèrie de contraportades sobre Barcelona des de la visió d’un turista que està fent l’Albert Om durant aquest mes d’agost en aquest mateix diari. Vaig pensar que seria totalment positiu fer una sèrie d’articles des de la visió contrària: passar una setmana sencera en un d’aquests pisos de les zones cèntriques de la ciutat comtal que tenen els balcons monopolitzats per pancartes que resen 'prou soroll', 'prou incivisme' i 'volem dormir tranquils', entre d’altres.

Barcelona acumula ja molts anys de lluita entre el plaer del dolç somni i el plaer de la diversió desenfrenada. La lluita entre turistes i joves amants de la festa fins a altes hores de la matinada i els veïns que cada nit els aguanten però que cada matí següent se’n van a treballar. Es lleven i es miren al mirall, a voltes sorpresos de veure reflectida una cara en bones condicions malgrat la nit del lloro passada i a voltes cansats d’intentar no adormir-se mentre cau el primer raig d’aigua a la dutxa. Els que feien soroll la nit anterior encara descansen a l’hotel, coneixedors que, després de visitar amb ulleres de sol i litres d’aigua la Sagrada Família i el Parc Güell, hauran recuperat les forces per tornar a despertar durant la nit una ciutat que fa anys que somia en dormir.