Opinió 09/09/2016

Qüestió d’actitud

L’actitud neix de dins de cadascú de nosaltres i cal buscar-la, trobar-la i mantenir-la sempre activada

i
Pere Augé
3 min

Justament ahir Dia de Meritxell vàrem programar amb el meu fill gran una caminada per la muntanya amb la intenció de regalar als nostres respectius cossos i ànimes una estona d’esforç i plaer que ens permetés recuperar sensacions perdudes i que ens ajudés a retrobar-nos amb nosaltres mateixos per tal de dibuixar noves expectatives de superació davant la vida.

Només sortir de casa, com sol ser habitual en mi pels que em coneixen, vaig mirar al terra i de forma instintiva vaig començar a renegar en observar la brutícia que decorava indecentment el carrer. De sobte, el meu fill em fa una reflexió que probablement marcarà la resta de la meva vida: perquè en lloc de mirar al terra amb aquesta actitud negativa i que tanta energia et roba només despertar el dia, no fas com jo, mirar cap a munt, al cel i les meravelloses muntanyes que t’envolten i que et carreguen d’energia pel que resta de jornada? De fet, el meu retrobat fill ha estat molts anys fora d’Andorra i ara que ha tornat amb una motxilla carregada d’experiències s’adona del molt que enyorava el seu país i tot allò de bo que ens ofereix i que els que hi som i hi vivim cada dia no valorem com es mereix.

Aquesta primera reflexió sobre l’actitud amb què afrontar la vida em recorda que, fins i tot jo mateix, que sóc dels obstinats optimistes, necessitem de vegades fer un petit reciclatge per a recuperar valors i actituds més pròpies que a les que et veus abocat amb el desgast del dia a dia.

Una segona reflexió d’aquest fill, convertit en psicoterapeuta improvisat, em va acabar de convèncer de com calia afrontar l’adversitat en totes les seves manifestacions, que són moltes i variades.

Després de tres hores de dur ascens i del premi d’assolir l’objectiu, vàrem iniciar el descens, tres hores més per endavant i és clar, a un pobre carrossa com jo, li grinyolaven totes les frontisses i de fet, vaig descobrir el dolor en muscles que no sabia ni que existien al meu cos. Justament quan ja no podia més, perquè amics lectors, tant dur és pujar com baixar, el meu fill em va fer una segona reflexió: feia molt més bona cara quan portava quatre o cinc hores de camí, que no pas durant les hores inicials, on em sentia atordit per la duresa del ascens. M’havia sobreposat a l’adversitat posant els cinc sentits i ajustant cos i ànima al humil objectiu d’assolir una fita concreta i sobretot, havia rebut un altre bon consell del meu fill: afrontar la duresa del camí amb optimisme, amb actitud positiva, projectant durant el recorregut el plaer d’estar patint però gaudint alhora i assentant bé els peus damunt del terra, encara que fos lliscant, inestable i que la inclinació em fes perdre l’equilibri.

Per si no ho havia entès prou bé, vaig entendre alguns dels valors que identifiquen l’esport i a aquells que el practiquen que crec són extrapolables a la vida en general, tot i que al final es resumeix en una sola paraula: actitud. Altres virtuts derivades com sacrifici, constància, perseverança, optimisme,.... deriven d’aquella.

Aquesta actitud és ni més ni menys la que seria desitjable que tots exhibíssim i practiquéssim amb constància al llarg de la nostra vida i la que crec que uns i altres, els que formem part d’aquest petit escenari andorrà, ens hauríem d’exigir mirant al futur tant pel que fa als petits reptes personals i íntims com als reptes col·lectius i socials.

Per això, si us plau, deixem-nos de retrets, de joc brut, de partidisme i subjectivisme, d’actituds negatives o destructives i centrem-nos en projectar a través de la nostra actitud personal tot allò de bo que a més de servir-nos individualment ajudarà a construir un gran bé col·lectiu, sigui familiar, laboral, social o nacional.

Gran lliçó l’extreta a partir d’una intranscendent excursió d’un pare i un fill: cóm fer que l’esforç produeixi plaer, com afrontar el patiment amb optimisme, sembla fàcil però no ho és. L’actitud neix de dins de cadascú de nosaltres i cal buscar-la, trobar-la i mantenir-la sempre activada.

Els darrers metres del descens, els nostres peus no tocaven al terra, levitaven sostinguts per una estranya energia projectada des del nostre interior: era l’actitud amb què havíem afrontat el repte. Objectiu assolit!

stats