Publicitat
Publicitat

Renàixer de les cendres

Els podran intentar fer fora, provaran de destruir allò que han creat entre tots i els voldran controlar amb metralladores. Però mai no els podran aturar. Ni a ells ni a tots els refugiats que encara esperen que es compleixin les falses promeses d’una Europa incompetent, racista i egoista

El passat 14 de juny el camp de refugiats d’Eko Station va ser desallotjat pels militars i gairebé tots els habitants -sí, habitants, perquè davant la inoperància europea en polítiques d’acolliment només queda la paraula habitants, tot i que és massa generosa perquè hi malviuen- van ser enviats al camp militar de Vasilika.

Els voluntaris que eren a Eko van compartir la pena i la indignació dels foragitats de mala manera en veure que la seva obra havia estat reduïda a cendres, tendes trencades i somnis esquerdats. El cinema, la cuina, l’espai de dones i l’escola ja eren presoners del passat.

No van tornar a casa. Van decidir seguir els autobusos que portaven els refugiats cap a Vasilika i al cap de molt poc temps van entrar-hi gràcies al forat que els propis refugiats van fer a la tanca perquè els voluntaris poguessin accedir-hi. Les condicions al camp militar són insofribles i òbviament injustificables. L’aigua corrent s’acaba cada dia, el menjar està en condicions infrahumanes massa dies i, més que refugiats escapant d’una guerra anomenada mort, són en realitat presoners sense drets.

Després de setmanes pensant què fer van trobar una fórmula que, tot i distar molt de ser la somiada, serviria per recuperar un tros de la humanitat que havien aconseguit a Eko. Van llogar un solar a uns veïns del camp de Vasilika i poc a poc van reconstruir-hi la cuina, l’escola i els espais per a infants i dones.

Eko renaix de les centres per ser un centre de dia perquè els refugiats poden sortir del camp però han d’anar-hi a dormir -massa semblances amb un tercer grau penitenciari. La Sara, en David, la Clara i molts d’altres porten molts mesos compartint-ho gairebé tot amb els refugiats que van conèixer a Eko. Ho comparteixen tot menys la possibilitat d’entrar a Europa. Per això estan creant l’ONG Eko Station i per això, de tant en tant, tornen a Barcelona per pressionar les autoritats perquè s’impliquin.

Els podran intentar fer fora, provaran de destruir allò que han creat entre tots i els voldran controlar amb metralladores. Però mai no els podran aturar. Ni a ells ni a tots els refugiats que encara esperen que es compleixin les falses promeses d’una Europa incompetent, racista i egoista. No si la voluntat d’Eko segueix incorruptible i desafiant davant d’una Unió Europea que aviat caurà pel seu propi pes.

PUBLICITAT
PUBLICITAT