República

Per la meva feina tracto sovint amb turistes, de fet cada dia parlo amb gent que està de pas per Andorra, turistes de tot arreu, i com que hi passo una bona estona sempre m’acaben preguntant sobre el nostre país, sobre Andorra. Els hi encurioseix saber si aquí funcionem com una democràcia occidental, quines relacions tenim amb Europa, vaja el que seria normal i el que jo també preguntaria si anés a un país petit i desconegut.

Ara bé quan més flipen és quan em demanen qui és el nostre cap d’estat. La veritat és que a molts els hi fa gràcia (bé a gairebé tots) quan els hi explico l’anacronisme aquest del coprincipat, que un bisbe i el president d’un altre estat són el nostre cap d’Estat. Flipen, amb respecte, però flipen. Jo callo i escolto, però en el fons cada cop que ho explico flipo més, flipo de com podem mantenir ben entrat el segle XXI una cosa tan anacrònica i sense sentit com aquesta forma d’Estat. Intento explicar que és com una monarquia, on els reis regnen però no governen, però ho dic sabent que no és cert. Sabent que quan es parla de temes com l’avortament, el matrimoni entre persones del mateix sexe, l’eutanàsia, o qualsevol cosa que posi nerviosa a l’Església Catòlica tothom tremola. Tothom acollonit amb el bisbe, que en teoria regna però no governa, però només en teoria. Quan es va votar l’actual Constitució fa vint-i-tres anys jo hi vaig votar en contra perquè ja pensava que encara teníen massa poder els coprinceps i perquè no deixava cap porta oberta a la república com a forma d’estat. Seguim igual, i continuo pensant que el coprincipat no té sentit. Respecto la Constitució com a garantia, però no m’agrada la forma d’Estat que tenim. Apa, que passeu una bona diada de la Constitució.