Opinió 18/10/2016

Revelació sobre gel

L’expansió del cúrling, un curiós esport minoritari però olímpic, coincideix amb la primera victòria oficial d’Andorra en un Mundial

i
Bru Noya
2 min

És evident que la coordinació de moviments no és el meu fort. Em vaig apuntar a unes sessions de zumba per a principiants i el monitor era incapaç d’aguantar-se el riure. Després em vaig inscriure a classes de ball i sempre hi havia algú que s’acostava, amb aspecte preocupat, i em preguntava si em trobava bé. Posteriorment un veí del poble em va parlar d’un nou esport que es començava a practicar a Andorra: el cúrling.

Es tracta d’una disciplina minoritària però olímpica, semblant a la petanca o a les bitlles que és juga sobre una superfície gelada amb l’objectiu de llançar vuit pedres de granit de 20 quilos de pes a través d’un passadís. Durant les tirades es permet fregar el gel per on es desplaça la pedra amb unes escombres especials per tal de manipular-ne la velocitat i la direcció. Em va frenar que fos un esport de precisió que per a mi equival a ser gairebé com Russell Crowe desxifrant codis a ‘Una ment meravellosa’ o un administratiu de l’Acadèmia Sueca intentant localitzar Bob Dylan. Sort. Perquè amb mi a l’equip ara no estaríem celebrant el bon paper d’Andorra en el Mundial Mixt de Kazan (Rússia) amb victòria sobre Bèlgica inclosa.

És una alegria per a l’esport col·lectiu del país on hi ha seleccions que van guanyar el seu darrer partit el dia abans que un meteorit acabés amb els dinosaures. Ha estat una revelació. Quasi com quan vaig descobrir que ‘La chica de ayer’ de Nacha Pop va existir en realitat i que era una noia basca. És cert que el cúrling no és un esport que mogui masses i segur que hi ha gent que el considera tan poc atractiu com l’oferta de Wallapop per 100 telefilms alemanys de temàtica amorosa o una sessió d’evangelització dels ‘Testigos de la Virgen Santa de la Zarza’. Però va augmentant el nombre de clubs i de jugadors. El mes passat va començar a Catalunya el campionat nacional amb deu equips. El primer que es va fundar va ser l’Igualada l’any 1999.

Els practicants diuen que no cal tenir una gran condició física, que hi ha igualtat de gènere perquè no hi ha diferència entre el rendiment d’un home i d’una dona, l’equipament és reutilitzable i els àrbitres tenen un paper gairebé testimonial. I no hi ha edat per començar. Encara sóc a temps de repensar-m’ho. Faré esport i no em costarà ni un euro. Perquè qui paga les begudes i els entrepans és el guanyador.

stats