El Roc de la Cauba

Una passejada per un pinar esplèndid de La Massana

La relació amb la muntanya que tenim és distinta de la que es té amb el mar: el mar t’atreu, per molt que sigui perillós, per molt que no en sàpigues res, i en canvi, vivint al fons de la vall, t’allunyes dels pics, els oblides. Crec que entre els qui hi coexistim, hi ha dos grups de persones: existeix una mena de separació invisible entre els qui coneixen la muntanya per sobre els 1800 i els qui mai no hi arriben.

Fa uns pocs dies, vaig parlar amb una professora i escriptora australiana que treballa a Andorra des de fa un any i va a la muntanya regularment i sola malgrat que pateix de vertigen. Asseguda a la cafeteria del Prat del Roure, amb una cervesa i unes patates fregides, m’explicava com havia aconseguit arribar a l’estany de Juclar, tot i que certes parts de camí les va haver de fer a quatre grapes, i va haver de parar mil vegades per la por de tenia de continuar. “I com és que hi vas, si tens vertigen?” – li vaig demanar, perplexa. “Si vull fer una cosa, mai de la vida he deixat que m’aturi la por.” Estàvem davant d’un parc infantil i l’agulla punyent de Caldea, bevent les nostres canyes i arreglant el món, i ella em deia: “No és el lloc més bonic del món, aquest?” I jo no ho veia... Ara bé, en una cosa estàvem d’acord: aquell qui es queda a la vall, no coneix Andorra en tota la seva esplendor.

La meva amiga australiana no és la única que conec dels qui han desafiat les seves pors per descobrir l’alta muntanya. Conec més gent, que mereixen tot el meu respecte i admiració, que van arribar a desafiar les seves pors i descobrir les meravelles de l’alta muntanya andorrana malgrat els impediments físics. Nosaltres, però, aquells qui no tenim cap impediment físic per gaudir de l’alta muntanya a banda d’una càrrega de treball descomunal i una mandra típica humana, no disposem ni d’excuses per no fer-ho. Avui parlem d'una passejada per un pinar esplèndid de la Massana, d'uns 500 metres de desnivell, per veure si ens hi animem i ampliem els nostres horitzons.

El material que hi hem d'agafar no té res de descomunal, de fet, és l'habitual: l'aigua, la crema pel sol, barret i calçat adequat amb subjecció de turmell. La ruta, en poc més d'una hora (són 5 km), ens portarà a un mirador magnífic a 1866 m (us dono l'alçada que hem agafat nosaltres, tot i que les fonts diferents donen alçades distintes), un gran balcó sobre la Massana.

El camí es diu Camí del Jou. Comença i acaba a uns 300 m del poble d'Erts, a la mateixa carretera d'Erts: això és una mica abans d'arribar-hi des de la Massana, a peu del riu de Picons, al costat d'uns edificis solitaris. Estem a l'est de la Vall d'Ordino, on el pic del Casamanya, el primer que vaig pujar, ens sobrepassa en més de mil metres.

Les pedres que trobarem al camí són uns calcaris grisos blavencs i dolomites. Des del principi ens endinsarem en un sotabosc nodrit de fruits salvatges, que fa ziga-zagues entre bedolls i faigs i un pinar roig. El camí està ben senyalitzat amb punts grocs: l'haurem de seguir fins al Coll de Jou, que ens dona l'ocasió d’admirar i explorar la cresta a l'est la vall d'Ordino, i per sobre del Casamanya. Aleshores girarem a la dreta cap al Coll de la Cauba: hi trobareu un paisatge calcari, sense vegetació. No té pèrdua: les paraules "Roc de la Cauba" estan pintades directament sobre la roca, amb pintura groga, de la mateixa manera que a aquella pedra que diu "Estanys Esbalçats" que trobem camí als estanys Esbalçats. A partir d'allà continuem per un sender no massa definit, però bastant intuïtiu. Passem per sobre dels impressionants escarpats que ens donen l'ocasió d'admirar la bellesa de la vall, allà on els arbres ens ho permeten.

Segons la Gran enciclopèdia catalana, el Roc de la Cauba és el cim d'Andorra més meridional de l’esquenall delimitat a l’est per la ribera d’Ordino i a l’oest pel riu d’Arinsal. Queda a prop del Bosc se les Llongues, Bosc de la Cauba i el Solà del Piu. Les altres localitats geogràfiques que queden a prop del Roc de la Cauba són Canya de l'Ossa, Serrat del Pouet i Roc del Grailer. Les vistes que se’ns hi obren ens permeten observar tant Pal-Arinsal com també el Comapedrosa. És una excursió de baixa dificultat, que qualsevol persona mitjanament sana pot fer sense cap problema, tot i que quan arribes al final, has d'anar amb compte, sobretot si fa molt vent i si vas amb nens, perquè us hi trobeu totalment en descobert i el penya-segat és molt alt. En total, per anar i tornar, comptem amb unes tres hores.