Publicitat
Publicitat

Un Sant Jordi sicilià

Andrea Camilleri té 91 anys i, com tot bon tresor, ha anat passant de generació en generació en la meva família. La meva àvia és qui va ensenyar-li el meravellós món que gira al voltant de Marinella al meu pare

Més enllà dels grans volums de ciència-ficció ambientats en increïbles mons fantàstics creats per Laura Gallego García, no recordo cap personatge que m'hagi acompanyat tantes vetllades com el comissari Salvo Montalbano. Els seus fidels Mimí Augello, Fazio i per descomptat el seu admirador número u i simpàtic telefonista Catarella han aconseguit sempre, sense excepcions, que el rellotge anés més de pressa que la percepció que tenia del temps.

Andrea Camilleri té 91 anys i, com tot bon tresor, ha anat passant de generació en generació en la meva família. La meva àvia és qui va ensenyar-li el meravellós món que gira al voltant de Marinella al meu pare. L'àvia curiosament també és nonagenària i malgrat no haver crescut a la Sicília ancorada en el passat prèvia a la guerra, ho va fer a la València provinciana i acomplexada que també havia de viure una guerra.

L'escriptor italià, més enllà de donar vida a un dels comissaris més humans i entranyables, té una relació profundament curiosa amb la literatura femenina. No em refereixo a cap altra cosa que la traça i passió que posa constantment per fer un retrat excepcional de les dones que han copsat la seva vida. Hi ha dedicat llibres sencers i l'Adelina, la Líbia o totes les dones que apareixen en els casos de Montalbano -Salvo per als amics-, són una mostra de què fa millor: retratar. 

Més enllà dels àpats a ca l'Enzo o de la voluntat de fer properes les singularitats de la seva Sicília natal, Camilleri em va enamorar pels retrats personals que fa. A voltes necessita diversos llibres per arribar a presentar un personatge completament. Altres, com en ‘Dones’, no li calen més d'unes quantes línies per aconseguir-ho.

Sant Jordi és especial perquè ja fa anys que intento que sigui el dia dedicat a Camilleri. Aquest dia, i cap altre, és quan vull descobrir la nova entrega de l'italià. El meu avi m'explicava com era la meva àvia de jove. Jo l'he coneguda des que tinc memòria, a la maduresa total i cada cop tinc més clar que podria ser la protagonista d’un dels relats de Camilleri. 

Ja fa molts 23 d’abril que el meu pare em va mostrar el tresor familiar i va presentar-me en Montalbano. Quan va veure que la ciència-ficció ja no aconseguia fer-me tancar el llum de la tauleta de nit a altes hores de la nit em va regalar una nova finestra a l’infinit. Cada any queden menys diades de Sant Jordi descobrint la novetat de l’italià i arribarà un dia que irremeiablement serà l’últim. Aquell dia reuniré tots els Camilleri i me’ls faré meus tots de nou. En acabat, serà el moment de dir a reveure i passar el relleu al següent. No em separaré del tresor, simplement ajudaré algú altre a gaudir-ne.

PUBLICITAT
PUBLICITAT