Segur que no oblidem?

Sovint tinc la impressió que l’allau d’informacions que rebem per totes bandes –a través dels mitjans de comunicació tradicionals i, cada vegada més, de les xarxes socials– són precisament això: una allau que ens atrapa i ens arrossega amb una inèrcia demolidora. Sóc conscient que la mateixa metàfora la vaig utilitzar no fa gaire en un altre article i, per tant, no m’hi estendré. Però sí que voldria subratllar que aquest excés (quantitatiu) pot convertir-se, fàcilment, en un defecte (qualitatiu). Em declaro absolutament incapaç de seguir, amb suficient profunditat i esperit crític, "tot" el que passa al món i a casa meva.

Des d’Adam i Eva, quan volem saber massa, correm el risc d’apartar-nos de Déu, d’allunyar-nos, en definitiva i paradoxalment, de la veritat –llegeixi’s com l’acudit que m’ha passat pel cap mentre escrivia aquestes línies i no com una altra cosa. I no, aquest no és un article a favor de la ignorància, sinó del criteri, de saber distingir entre el soroll, la veu de les serps, i la informació. Cosa que em sembla difícil, algunes vegades més que d’altres.

Dimarts va fer un any del segrest de les nenes de l’escola de Chibok, al nord de Nigèria. Diversos amics del Facebook van compartir notícies relacionades amb aquest aniversari terrible, encapçalant les seves publicacions amb la frase: "No oblidem". Certament, alguns d’ells han anat fent periòdicament un recordatori als seus murs. Però segur que no oblidem? Quantes notícies que ens relaten fets igual d’horribles no acaben sepultades en la memòria pel pes d’una actualitat sempre atapeïda de nous titulars?

Informació, molt soroll... i també silencis. Tot allò del que ja no es parla i tot allò que no arribem a conèixer perquè no ha merescut ni un breu en un diari, ni tan sols un tuit. Tot el que ignorem i, sí, tot allò que finalment cau en l’oblit.