Publicitat
Publicitat

Seguretat jurídica

Quina garantia d’estabilitat donem als ciutadans presents i als inversors futurs si quan encara no hem tingut temps d’assimilar les noves regles del joc derivades del nou marc legal i fiscal ja les estem canviant?

Socialment parlant, un dels principis del Dret més universalment reconeguts és el de la 'seguretat jurídica' o el de la certesa del dret tant a nivell de publicitat, entesa com la seguretat de conèixer o de poder conèixer tant el que es regula com el que es prohibeix, com d’aplicació, que s’entendria com la garantia que l’Estat dóna a la ciutadania, a cadascun dels membres que la componen, de forma que la seva persona, els seus béns i els seus drets no seran vulnerats o que si això passa l’Estat assegurarà la protecció i reparació dels mateixos.

Desenvolupant una mica més el concepte de garantia i posant-ho en relació amb la conjuntura socioeconòmica d’una determinada societat, com podria ser la nostra, podríem arribar a considerar la seguretat jurídica com la certesa del dret que té el ciutadà, en aquest cas andorrà, que la situació jurídica no serà modificada més que per procediments regulars i conductes legals prèviament establerts i tot en perfecta consonància amb el mandat democràtic de la ciutadania vers els governants i amb una clara voluntat de mantenir la convivència i la cohesió social per una banda, i la coherència i l’equilibri econòmics per l’altra, i tot dotant de consistència i perdurabilitat la societat en l'interès de la qual s’administra l’Estat.

Si seguim dibuixant cercles concèntrics i ens acostem al nucli principal del que avui defenso com a clau per acabar de definir el que és per a mi i, entenc que per a molts ciutadans andorrans, la seguretat jurídica, ens caldria fer una mica de memòria d’on venim, quin és el nostre statu quo actual i perfilar cap a on volem anar.

Andorra, els darrers sis anys ha portat a terme el procés de transformació, adaptació i homologació més ràpid i més transcendent de la nostra història. No m’estendré repetint allò que ja sabem tots del nostre nou model econòmic i fiscal i de la nostra reubicació estratègica en el context internacional, però sí en les conseqüències immediates i mediates.

Així, hem assolit un statu quo mercès a la comprensió i a la capacitat de sacrifici de tots els agents econòmics i socials, de fet, de cadascun dels ciutadans d’aquest país. Tanmateix, aquest statu quo ens ha dotat d’una marc legal i fiscal que amb l’obertura a les inversions exteriors per bandera i la diversificació de la nostra economia com a objectiu ens havia de projectar vers el futur amb unes certes expectatives d’èxit a mitjà i llarg termini.

Semblava que un nou sistema econòmic i fiscal, homologat internacionalment però alhora competitiu, que obrís la porta a la inversió estrangera, havia de ser suficient per reactivar la nostra economia, i més si érem capaços de tancar la porta a enemics com l’increment indiscriminat de l’endeutament de l’Estat i l’augment de la pressió fiscal, en una teòrica autolimitació via 'regla d’or' aprovada no fa pas gaire.

Aquest statu quo assolit hauria d’haver estat suficient per dotar la nostra oferta com a país de la “seguretat jurídica” que tot inversor cerca quan decideix provar sort en un altre país, com en aquest cas podria ser el nostre.

Però la trista realitat sembla ser una altra ben diferent. Una seguretat social deficitària i necessitada de grans reformes, un sistema financer amenaçat des de fora i causant d’un enroc ultradefensiu, una resistència al canvi per part d’alguns sectors i una manca d’imaginació i proactivitat per part d’altres, ens situen en un estat d’incertesa que desdibuixa aquelles expectatives mediates de prosperitat, tant necessàries per a tots.

Que vull dir amb tanta retòrica? Que sense 'seguretat jurídica' els inversors ni s’atreveixen ni s’atreviran a apostar pel nostre país.

Avui s’està parlant d’incrementar en 2 punts o potser més el percentatge de cotització a la CASS. Potser cal, no ho nego, però si a més ve acompanyat de rumors d’increment de la pressió fiscal, aleshores sí que ens hem de començar a preocupar. Quina garantia d’estabilitat donem als ciutadans presents i als inversors futurs si quan encara no hem tingut temps d’assimilar les noves regles del joc derivades del nou marc legal i fiscal ja les estem canviant?

Però, és clar, a més resulta que no podem oferir a les empreses estrangeres candidates a invertir al nostre país un marc laboral estable i segur quan hi ha grans reformes estructurals en aquest àmbit que no acaben d’impulsar-se, tot i la necessitat d’aprofundir en la flexibilització de la contractació i de les relacions sindicals i patronals, o de crear un sistema regulador de les necessitats de força de treball provinent de la immigració flexible, eficaç i àgil, a més de reformar un arcaic servei d’ocupació.

Tanmateix, l’exagerada profilaxi financera motivada pel cas BPA, impossibilita a una multiplicitat d’inversors estrangers que han aconseguit l’autorització de Govern per a invertir al nostre país, obrir comptes i operar amb normalitat, com ja he denunciat en dos articles dedicats al 'Compliance'.

Resulta lògic, doncs, que malgrat els encomiables esforços del nostre Govern per impulsar nous sectors de la nostra economia, amb alguns resultats en l’àmbit sanitari o tecnològic, no haguem encara invertit la tendència negativa ni consolidat un statu quo investit d’una seguretat jurídica prou convincent per assegurar l’èxit de l’estratègia projectada en el seu dia, basada essencialment en reforçar-nos amb l’arribada de nous inversors, ara per ara incrèduls i desmotivats.

Cal estratègia i hi ha alternatives a aquest desolador panorama, però també cal voluntat i convicció. Encara hi ha esperança però el temps s’esgota i hem de reaccionar amb urgència.

De fet, ja podríem haver iniciat el camí del reforçament de les nostres estructures econòmiques i socials, si el diàleg del nostre Govern amb les organitzacions patronals i sindicals hagués estat més real que no pas formal com fins ara.

I què dir de la majúscula sordesa i la més absoluta incomprensió dels nostres governants davant les reivindicacions de les organitzacions empresarials respecte a la necessitat de donar major i més eficaç visibilitat internacional al nostre model de país entès com una oferta global per la via de la 'Marca Andorra', més enllà del clàssic turisme i comerç?

És clar, potser hauríem de ser conscients tots plegats que vivim més a prop de la inseguretat jurídica que de res i que això no es pot vendre a cap inversor estranger i que, per tant, ens hauríem de conformar amb seguir malvivint del malaurat statu quo actual, basat en el model de sempre i sense expectatives reals de canvi i diversificació.

Però senyors, siguem conscients que ni cent Cirque du Soleils ho salvaran. Cal molt més i diferent i animo a tothom a reflexionar profundament sobre Andorra i el seu futur, avui incert. No em resigno a imaginar que no siguem capaços de reaccionar, però per fer-ho comencem per dotar-nos d’una seguretat jurídica convincent.