Opinió 06/03/2016

Senyors, quin cansament

No necessitem taules rodones, ni maquillatges de colors. Necessitem un canvi de mentalitat, un canvi cultural tan profund que no sembla immediat, un canvi de xip tan bèstia que miri i tracti la dona d’igual a igual

i
Roser Porta
2 min

Quina mandra, demà és 8 de març, dia de la dona treballadora, una data que tenim en exclusiva. Quan és el dia de l’home? Com el celebrarien? Amb quins actes o activitats? Què reivindicarien?

Arriba una data plena de tòpics que provoca un gran cansament (paraula ben femenina tot i que la gramàtica ens digui el contrari). A Andorra i al Pirineu hi haurà actes de tota mena. Hi haurà celebracions feministes com ara a la Seu, on la CUP i d’altres entitats munten una sèrie d’activitats a l’Ateneu, entre elles un “acte no mixt”, gir surrealista per no dir “prohibit als homes”. Hi haurà celebracions temàtiques: també a la Seu, la dona medieval. Celebracions de debat, analítiques, solidàries com ara a Canillo on s’ha organitzat una conferència de Carles Capdevila (en farà tres en dos dies a Andorra) i un sopar a benefici d’Stop violències. A alguns llocs trien una celebració hedonista, patrocinada pel lema de l’Oreal “porque yo lo valgo”, o remenen el cul a ritme de ‘zumba’ per reivindicar no sé ben bé què.

En definitiva, parlarem de la dona rural, de la dona zulu i segur que també caurà alguna cosa sobre “aprendre a gestionar les emocions” o “sobre l’empoderament de la dona”.

Ens omplim la boca de dones, teoritzem amb paraules tan políticament correctes que cauen en el ridícul i després vénen 364 dies amb 5.500 problemes per a les dones. Exactament els de sempre, els del passat, que semblaven superats. Perquè no necessitem taules rodones, ni maquillatges de colors, necessitem un canvi de mentalitat, un canvi cultural tan profund que no sembla immediat, un canvi de xip tan bèstia que miri la dona d’igual a igual.

Si les xifres de dones assassinades corresponguessin a morts per un grup terrorista, el tema seria un problema d’estat. Però els números de mortes o d’agredides són esgarrifosos any rere any, a Andorra, a Catalunya a Espanya i no passa res. La conciliació laboral i familiar és un miratge –ningú està disposat a donar temps per a la maternitat-, i la igualtat salarial i l’accés de la dona als alts càrrecs, un altre. I, si mirem cap a segons quins continents, les barbaritats són inacabables. Només cal veure reportatges com el recent ‘30 minuts’ ‘Embarassades encadenades’ sobre els Emirats Àrabs, o llegir llibres com ‘Jo sóc la Malala’. Boko Haram manté segrestades a Nigèria des de l’abril del 2014, 219 adolescents que van cometre el pecat d’anar a l’escola…

Podríem estar-nos fins demà enumerant problemes de les dones. Estaríem tan cansats que no tindríem esma per celebrar res, ni tan sols per fer paelles mixtes o no mixtes.

stats