Opinió 24/05/2015

Síria, la millor llum de juny

El 2005 era una lliçó contínua d’història i tenia les ruïnes més espectaculars per als apassionats de les pedres mediterrànies i del Pròxim Orient

i
Roser Porta
2 min

En una sola foto del nucli antic de Damasc el juny del 2005 hi cabien l'entrada del soc, les columnes del temple de Júpiter i la mesquita dels Omeies. En una de les cantonades en una botiga de ceràmica un jove amb aspecte d'estudiant d'art despatxava murals fets amb rajoles de blau intens.

Mahmud, el guia de l'agència Balbek, explicava la seva història familiar –era palestí i els seus pares van haver de fugir de casa seva - durant un descans durant la visita a l’església alçada al lloc on se suposa que va caure Sant Pau del cavall en ple barri antic de Damasc.

Un cambrer que semblava sortit d'una pel·lícula d'Almodóvar, servia els clàssics ‘mezze’ típics del Pròxim Orient al restaurant just davant del Crakc els cavallers, un castell medieval més espectacular escenari de les lluites dels croats i Saladí.

Man (es feia dir Man, suposo que per abreviar algun nom impronunciable per als europeus), era el xofer i conduïa amunt i avall i oferia aigua durant les parades, especialment en les més caloroses com la de Mari, un jaciment del 3.000 o 4.000 o 5.000 abans de Crist a la frontera amb l'Iraq.

Síria l’any 2005 era una lliçó contínua d’història, en un sol dia es podia anar dels grecs i els romans als àrabs i els turcs, passant per l’Edat Mitjana i fent un tomb pels orígens de la civilització i, de propina, allotjar-se al barri armeni d’Alep. I tenia les ruïnes més espectaculars per als apassionats de les pedres mediterrànies. Especialment Ies d’Apamea, enmig del no res. Una avinguda de columnes que sota la llum de juny era una imatge mítica.

I, per damunt de totes, la ciutat de Palmira important parada dins la Ruta de la seda. Una ciutat sencera: temples, teatre, avinguda, tombes, tot. L’indret perfecte.

Aquestes ruïnes es podien visitar tranquil·lament, perquè no havien estat gaire mercantilitzades; els pastors pasturaven les ovelles al costat i no hi havia ni una sola tanca ni corda vermella de museu. Sense restaurant ni 'souvenirs'. La millor llum de juny que he vist mai. El millor viatge de tots, sense cap mena de dubte.

Ara costa sopar veient als telenotícies els camps de refugiats, les barcasses d'immigrants, alguns procedents de Síria, que fugen del terror, que arriben en condicions infrahumanes a Europa -si hi arriben- que són rebutjats, i que, difícilment, podran somiar amb la condició de refugiat de guerra. Entre ells hi ha Mahmud, Man o el cambrer de ‘Mujeres al borde un ataque de nervios’? Són vius?

És complicat dir alguna cosa nova o interessant sobre aquest drama humà i aquell vesper polític quan hi ha analistes polítics que ho fan perquè hi entenen. La guerra de Síria, i atemptats com els de Tunis, em preocupen per les persones i, a més, em fan sentir que s’alça un mur cada cop més difícil de travessar. El pont de mar blava ha estat dinamitat i ha saltat pels aires. Evidentment, la meva limitació no és un drama humà com el dels habitants d’aquests països, però cada cop em van tancant més les portes a moltes pedres mediterrànies i del Pròxim Orient. I em sap greu.

stats