Publicitat
Publicitat

Suposo

Allà mateix, al punt que li va semblar més escaient, al bell mig de camí que baixa en direcció a Sant Julià, a tres metres de l’estrep del pont, es va deixar anar, amb aquell arqueig impossible de l’esquena, que sembla que s’hagin de partir. Va generar tres tifes, tres, lluents, lubricades, compactes, de pinso car.

L’altre dia estava badant una estona al pont de la Margineda. En aquestes, que arriben uns turistes. Baixen del cotxe, treuen el gos del maleter i travessen el venerable pont. El gos era un d’aquells que, quan jo era més jove, en deien «un gos llop», vagament emparentat, doncs, amb un pastor alemany. La pobra bèstia estava prou contenta, feliç per poder estirar les potes després del viatge. Ensumava pedres i matolls amb alegria. Allà mateix, al punt que li va semblar més escaient, al bell mig de camí que baixa en direcció a Sant Julià, a tres metres de l’estrep del pont, es va deixar anar, amb aquell arqueig impossible de l’esquena, que sembla que s’hagin de partir. Va generar tres tifes, tres, lluents, lubricades, compactes, de pinso car. Es van quedar allà, fumejant. La parella propietària mirava cap a una altra banda, sens dubte amb la intenció de proporcionar al quisso una mica d’intimitat. Un servidor, que té gos, odia les situacions violentes. Però és que de vegades no hi ha més remei.

—Suposo que la recollireu, no? —els vaig dir.
L’home em va mirar amb cara de sorpresa.
—A la muntanya? —va respondre, amb un principi de to indignat.
—Home. És que això no és la muntanya. Això és un camí públic. No fotem.
L’amo va quedar desconcertat. Era evident que considerava que tot allò que no és asfalt és muntanya. La seva companya, molt més avesada a la resolució de (petits) conflictes, va intercedir.
—Ara ho apartem.

Naturalment, no em vaig quedar a comprovar que ho fessin. Aquestes situacions m’incomoden. El gos? Sí, estava avergonyit, pobre, però no ho acabava d’entendre.