Opinió 19/04/2017

Tartera

Passaríem tranquil·lament sense l’art. Ningú no es moriria de gana si Beethoven no hagués existit, si Vermeer no hagués pintat mai res. Però ara i aquí necessitem aquest diàleg entre l’art i la natura, perquè ens ajuda a entendre-ho millor tot

i
Albert Villaró
1 min

L’any passat, l’artista Miquel Mercè va desafiar la lògica caòtica de la tartera de Carroi amb un llençol blanc, una intervenció radical i minimalista. Aquest any, les taques blanques van prenent d’altres formes, i mica a mica ens dibuixen dues figures: dos nens que s’abracen, que representen dos refugiats. Tres-cents metres. El responsable és l’escultor Marc Sellarès. Land-Art, en la seva segona edició, ens demostra una cosa: que la natura i l’art es complementen, es multipliquen. Hom podria pensar que amb les muntanyes pelades ja en tenim prou. Són monuments naturals, ens els hem trobat ja fets, han donat caràcter al país, l’han protegit, l’han aïllat i avui, en bona mesura, avui li proporcionen una riquesa plausible. Quina necessitat hi ha de pertorbar-les amb llençols, amb instal·lacions efímeres? Cap ni una: com no és estrictament necessària la literatura, ni la música, ni el teatre. Passaríem tranquil·lament sense l’art. Ningú no es moriria de gana si Beethoven no hagués existit, si Vermeer no hagués pintat mai res. Però ara i aquí necessitem aquest diàleg entre l’art i la natura, perquè ens ajuda a entendre-ho millor tot. El paisatge ens el fem nosaltres. La nostra mirada el construeix. Quan, al mes de juny, retirin tot aquell bé de Déu de metres quadrats de tela blanca, la tartera no serà mai més la mateixa.

stats