Opinió 09/07/2017

Tornar a anar de colònies

Cada cop entenc més que els meus pares m’enviessin als sis anys a Rupit a pensar que perseguia una pilota, realment m’estaven educant

i
Pau Riera Dejuan
2 min

Feia anys que no vivia l’ambient únic d’unes colònies. De ben petit, amb sis anys crec recordar, els meus pares em van enviar a les meves primeres colònies. Llavors, com ara, m’apassionava el futbol i, per tant, i com no podia ser de cap altra manera, les colònies estaven centrades en aquest esport.

Dic centrades perquè el futbol no ho ocupava tot. Era més aviat l’excusa per poder fer certa la voluntat d’una educació diferent. Aquelles dues setmanes lluny dels pares, de la llar i d’un entorn que tot just començàvem a entendre com a nostre, ens havien de servir per posar-nos a prova fora de la zona de confort.

Compartíem habitació i àpats amb altres nens, de la nostra edat o més grans, i seguíem fil per randa tot el que deien i feien els monitors. Eren, i segueixen sent, els nostres referents. Llavors no enteníem que allò no eren només dues setmanes de futbol, jocs, gimcanes i històries abans d’anar a dormir. Era educació. Mai estaré prou agraït als monitors que em van tocar.

Ara, després de gairebé deu anys sense viure unes colònies –mai m’havia cridat l’atenció ser monitor–, estic tornant a viure’n unes. Aquest cop és des d’una visió nova per a tothom. No som nens. No som monitors. Estem treballant en un documental, però malgrat no formar part al cent per cent de les dinàmiques, les estem vivint i ens deixen formar-ne part.

Els que han estat nens i monitors tenen una il·lusió desbordant perquè comencem a formar part del seu món. A mi, sincerament, m’està agradant un altre cop, i cada dia que passa envoltat de nens alegres i monitors entregats, entenc més que els meus pares m’enviessin als sis anys a Rupit a pensar que perseguia una pilota. Realment m’estaven educant. Gràcies.

stats