Publicitat
Publicitat

Tothom hauria de fer una Spartan Race

El que ha fet avui el David és molt gran, ha superat l’Spartan amb l’adversitat de ser invident

Avui m’he enfrontat a un repte. Bé, rectifico, no només a un. Quan m’he llevat, el primer que he fet ha estat mira quin temps feia. La previsió meteorològica no pintava massa bé, però per sort no ha estat un enemic. Els explicava que avui m’havia enfrontat a més d’un repte i és que anava a fer una prova d’obstacles, l’Spartan Race, a la qual mai havia fet front i no sabia què em trobaria però, a més, la feia acompanyada de dos valents, l’Edgar i el Dama, i d’un heroi, el David Latorre. I dic heroi, perquè el que ha fet avui el David és molt gran, ha superat l’Spartan amb l’adversitat de ser invident.

Tots quatre teníem el gran repte de demostrar que l’esport no té límits, que les persones, quan ens plantegem una meta, lluitem per aconseguir-la, però sobretot, que mai hem de dir “no puc” perquè el “no puc” no existeix. Ho intento, i si no puc, continuo.

Penso que tothom hauria de fer una Spartan Race. Et produeix un ball de sentiments que se’m fa difícil explicar-vos. La nit abans dorms pensant... “què hauré de fer?” “Podré superar tots els obstacles?”, després, minuts abans de començar, estàs nerviós, no sabria dir-vos què se’t passa pel cap i, quan ja has començat, penses amb molts valors. Personalment, el fet de fer-la al costat d’una persona invident suposo que aquests sentiments se t'accentuen. I quan passes la línia de meta... és increïble!

El nostre repte era passar la línia de meta tots quatre, fos com fos. Aquest era l’objectiu. “Ho farem, i ho farem tots quatre”. Hi ha hagut moments de tot. Moments en què el David ens deia “no puc més” però nosaltres li dèiem “recorda que no existeix el no puc”. Moments per riure, per descansar, per enfangar-nos, però, el més important, per gaudir i al mateix temps buscar on estaven els nostres límits.

L’Spartan Race és solidaritat. No sabeu quantes persones ens avançaven i ens oferien la seva ajuda, volien ser partícips de l’aventura que el David estava fent acompanyat. D’altres animaven l’equip Latorre i fins i tot hi ha hagut un ‘espartà’ que li ha dit: “Fins avui només tenia un ídol, que era Messi, ara en tinc dos, David”.

En el darrer obstacle, m’he posat nerviosa, veia l’alçada i em tremolaven les cames. En aquell moment he dit en veu alta “no sé com girar-me” i sabeu què ha fet el David? M’ha estirat la mà per ajudar-me. Mai oblidaré aquest moment.

L’arribada ha estat èpica, increïble, brutal, apoteòsica! Sentiments a flor de pell. Saltar la barrera del foc, els quatre agafats, ha estat la mostra de tot el que ha sigut l’Spartan Race per a nosaltres.