Publicitat
Publicitat

El Vladimir i els mapes

S’atura un moment, somriu, i explica que a ell li agrada parlar la llengua d’allà on viu

Té prop de 50 anys. Fill de mare ucraïnesa i pare eslovac. Des de fa uns anys s’ha instal·lat prop de Barcelona i treballa en un luxós hotel de la costa. Es diu Vladimir i s’esforça a parlar el català. Diu que li agrada fer-ho perquè és el país on ara viu. Matisa que abans ha viscut a Madrid, i que per això parla millor el castellà.

No s’entreté, serveix cafès i recull taules. És l’hora d’esmorzar. Va per feina. Però algú li pregunta que com és que està aprenent català si amb el castellà n’hauria de tenir prou. S’atura un moment, somriu, i explica que a ell li agrada parlar la llengua d’allà on viu. I afegeix que no és una qüestió política, senzillament li agrada aprendre, comprendre, integrar-se, sentir-se un més.

El Vladimir té feina i altres clients esperen. Però abans de tancar la conversa explica la curiosa relació que té amb els idiomes i els països. Diu que ha viscut en dos estats que ja no existeixen. Va néixer i créixer a la URSS i de jove es va traslladar a Txecoslovàquia. Quan li demanen d’on és, relativitza. Enraona que els mapes canvien. I que no passa res. Somriu. I segueix fent feina.