Opinió 16/08/2016

El burquini

El debat sobre el seu ús i la prohibició en diverses poblacions franceses obren una polèmica legal i social mentre es continua sense afrontar amb fermesa i convicció el problema de l'islamisme radical

i
Bru Noya
2 min

De la mateixa manera que l'hora d'anar a dormir en una festa major de poble no és mesura en temps sinó en haver consumit alguna cosa fregida (xurros, bunyols...), l'estiu de platja se sol regir per les polèmiques. Als gossos i als nudistes s'hi ha afegit ara el 'burquini', que ha estat prohibit a diverses poblacions franceses.

Contracció de 'burca' i de 'biquini' és un vestit de bany format per dues o tres peces que cobreixen tot el cos menys la cara i que permet a les dones musulmanes practicar la natació i altres activitats aquàtiques tot respectant les seves creences. Creat l'any 2003 per Aheda Zanetti, una dissenyadora australiana d'origen libanès, es ven a grans magatzems com Marks&Spencer i el comercialitzen també firmes com Uniqplo, Dolce&Gabanna o Tommy Hilfiger.

És calorós, poc pràctic, molest i s'arrapa al cos com una paparra però ni és un símbol d'extremisme religiós ni una apologia del terrorisme. L'alcalde de Canes el va prohibir el 28 de juliol per un risc d'alteració d'ordre públic, en nom de la laïcitat i com afecte col·lateral de l'atemptat de Niça. Posteriorment s'hi han sumat altres poblacions com Sisco (Còrsega), després d'uns violents aldarulls, o Villeneuve–Loubet, tot i que portar el burquini no està explícitament prohibit per la llei francesa.

El text sobre el vel integral (2010) diu que ningú pot ocultar el seu rostre en un espai públic. El burquini el deixa descobert. A més a més, l'article 1 de la Constitució francesa, segons el qual el país és 'una República indivisible, laica, democràtica i social' reconeix que tothom té el dret de portar els signes religiosos que desitgi en un espai públic com la platja. La Convenció Europea dels Drets de l'Home, per la seva banda, reconeix en el seu article novè el dret a manifestar la religió en públic o en privat. Però hi ha una cosa més important encara i que està al marge de textos legals, decrets i ordenaments jurídics: la vida en societat implica l'acceptació de la diversitat cultural.

La clau és que és més fàcil parlar a l'hora de l'aperitiu, de la partida de petanca o fent cua al supermercat del burquini que dels intents de Franca d'enderrocar, des de fa cinc anys, l'únic règim no confessional d'Orient Mitjà, de la venda d'armes als gihadistes en nom de la democràcia i dels drets de l'home, del flirteig amb l'Aràbia Saudita, i dels bombardejos sobre poblacions civils en la lluita contra el terrorisme.

El burquini és només una cortina de fum llaminera per als polítics, per a seguidors de xarxes socials, i per a determinats mitjans però que demostra, una vegada més, la incapacitat d'afrontar amb fermesa i convicció el problema de l'islamisme radical. Perquè els mateixos que s'esgarrifen amb el burquini s'enduran a la platja el darrer número de la revista 'Paris Match' amb el ministre d'economia francès, Emmanuel Macron, dins de l'aigua d'una platja amb samarreta i banyador.

stats