Fa calor, i hi ha poques neurones

Fa calor, molta calor, i quan fa calor tinc la sensació que se m’encongeixen les neurones. Pensava que només em passava a mi, però veig que passa a més gent. Suposo que deu ser l’estiu, o fins i tot la calorosa primavera que hem passat, que ho dilata tot menys les neurones. Des d'Andorra estant sempre he pensat que el millor que podria passar al nostre veí del sud és que fos un Estat català independent en comptes de l’Estat espanyol que tenim actualment, ni que fos per una qüestió de modernitat. Segur que ens convé més un Principat de Catalunya independent que una Gran Castella ancorada en el passat i poc dialogant; a més de l’eufòria i la capacitat de generar riquesa que suposaria un Estat català en el context europeu. I aquest procés hauria de culminar el proper 27 de setembre en unes eleccions que haurien de plebiscitàries.

Sembla, però, que als qui ho haurien de pilotar se’ls encongeixen les neurones. Els espanyols i els botiflers (més còmodes en una Gran Castella que en un estat proper a la seva cultura) ho tenen clar i el seu discurs unificador és imparable, ja siguin del PP, de Podemos, de Ciutadans o del que queda del PSC (barreja de castellanistes- finalment l’espanyolisme no deixa de ser el desig d’una Gran Castella- i botiflers), malgrat que alguns parlin de federalisme - que no sé ben bé què vol dir si el diàleg no és entre iguals.

Mentrestant, els sobiranistes, com sempre en la història de Catalunya juguen a anar separats, discutir, i a pensar què és el què més convé al seu partit en comptes de parlar del que convé fer de cara a unes eleccions plebiscitàries en les que els catalans es juguen el ser o no ser. Doncs no, ni llistes unitàries ni res de res. Com sempre en la història de Catalunya. En canvi, els castellanistes (amb tots els respectes pels castellans cal tenir present que l’objectiu final dels espanyolistes és la Gran Castella) van fent, i els qui més els botiflers, els qui tenim més a prop, a vegades amics en la intimitat, però no quan pensem en el futur del país, van fent. Ja es deuen estar fregant les mans de pensar que finalment el catalanisme és més xirucaire del què pensàvem. Tot i que el castellanisme encara és més ranci. En fi, deixe-m’ho amb que les neurones s’encongeixen amb la calor!!