Opinió 27/07/2016

El circ

Estic disposat a rectificar els meus prejudicis absurds i a embadalir-me amb una funció que segur que serà excelsa. Tinc una entrada. De les de peu. Dissabte hi aniré amb l’esperit obert i el cor a la mà. Dijous vinent, ‘Deo volente’, la crónica

i
Albert Villaró
1 min

Sí, sóc jo. Encara no he vist cap espectacle dels del Cirque du Soleil. Ni els que han fet aquí ni a cap dels que han fet més enllà. No, sisplau, no em mirin així. No en tinc (tota) la culpa. Una vegada, fa tres anys, vaig estar a punt d’anar-hi. Però per una imprevista circumstància domèstica, a última hora em vaig haver de quedar a casa. Va anar d’aquesta manera. Ja sé que el Cirque no ha vingut a Andorra per a distreure el lleure dels indígenes, o sigui que em consolo pensant que totes les vegades que he deixat d’anar-hi, el meu lloc l’haurà ocupat un turista carregat de quartos i moltes ganes de gastar-los. Només per això, el meu sacrifici haurà valgut la pena. No sóc gaire home de circ. Ho reconec. De petit en vaig veure alguns, de diversos graus de sordidesa. La vida nòmada del saltimbanqui no m’ha atret especialment, i potser estava bé a l’epipaleolític i al primer neolític, però veure una caravana-escola en un campament circense em provoca una mica de neguit.

Ja sé que els artites canadenco-universals són la sublimació de l’art del circ, i que qualsevol comparació amb aquells polsosos espectacles de cabra, escala i trompeta que vaig haver de sofrir de petit són injustos i no hi tenen cap punt de contacte. Estic, per tant, disposat a rectificar els meus prejudicis absurds i a embadalir-me amb una funció que segur que serà excelsa. Tinc una entrada. De les de peu. Dissabte hi aniré amb l’esperit obert i el cor a la mà. Dijous vinent, ‘Deo volente’, la crònica.

stats