Publicitat
Publicitat

El clam

Segur que anys a venir recordaré -recordarem- els detalls i la cronologia d'aquesta intensíssima tardor catalana, amb l’autocop dels hereus d’aquella imatge de l’Espanya més rància

El vint-i-tres de febrer de l’any vuitanta-u feia tercer de BUP a l’institut de la Seu. Tenia, per tant, disset anys. En sortir de classe, cap allà a les set, vam entrar un moment a la Penya, al bar de davant del Joan Brudieu: hi havia un munt de gent que miraven la tele i deien no se què d’un escamot de guàrdies civils que havia ocupat el congrés dels diputats. Mentre me n’anava cap a casa, em vaig trobar el fill del coronel de la caserna. Li vaig demanar, atemorit, que què feia el seu pare: hi havia rumors de tancs al carrer a València i tocs de queda. Que no: estava a casa, fent gimnàstica. No em vaig quedar tranquil. Aquella nit, fins a aquella estranya intervenció del rei, va ser llarga. Ho recordo tot amb una rara precisió, com segur que anys a venir recordaré -recordarem- els detalls i la cronologia d'aquesta intensíssima tardor catalana, amb l’autocop dels hereus d’aquella imatge de l’Espanya més rància. Són hores d’una rara intensitat, on combaten, amb forces desiguals els idealistes, els cínics i els esclaus feliços, enmig de la tempesta informativa perfecta. Fiter i Rossell, fa gairebé tres segles, deia al capítol quart del llibre primer del ‘Manual digest’ que els “andorrans són pròpiament catalans en tot rigor”. La geopolítica, la necessitat de mantenir una delicadíssima neutralitat i els interessos han aixecat, al llarg dels segles, dics, barreres i tallafocs, suspicàcies i malfiances. És comprensible, potser, perquè la història de la relació entre dos països germans ha estat complexa i plena de matisos. Però el clam per la justícia i la llibertat hauria de ser un clam universal.

Etiquetes