Publicitat
Publicitat

És femella?

Quantes vegades deu haver-hi hagut una enganxada amb gossos mascles, un lleu —o no tan lleu— conflicte de convivència? Moltes, segurament, i totes evitables

El gos sempre va deixat anar. És un pastor alemany gran, mascle, d’una certa edat. No se’l veu especialment simpàtic ni sociable. Mira de través, com fan els gossos dolents. L’amo, quan se n’adona que vas acompanyat, té la deferència de preguntar:
—És femella?
Si dius que sí, llavors no passa res. Fa un vague gest de conformitat, que amb prou feines es dibuixa en un rostre més aviat inexpressiu. Ah, bé, millor. Així, no tindrem problemes, sembla que digui, sense dir. Però, i si hagués estat un mascle? El pastor alemany s’acosta a la meva gossa, l’ensuma. Ella, que nota de seguida que amb aquell gos no farà gaires festes, mira d’evitar-lo i busca protecció. Quantes vegades deu haver-hi hagut una enganxada amb gossos mascles, un lleu —o no tan lleu— conflicte de convivència? Moltes, segurament, i totes evitables. Passa com amb els practicants d’una nova disciplina atlètica: la passejada motoritzada. Esport de diumenge al matí. Tu vas amb un jeep (generalment), busques una pista solitària (o no, això és opcional i difícilment controlable). Deixes anar el gos i tires, sense posar els peus a terra. Vas a un ritme viu, que corri i es cansi. Si pel camí te’n trobes un altre, mira, saps què? Ja s’espavilaran. Si no hi ha enganxada i es posen a jugar, l’amo-entrenador, impacient, toca la botzina perquè no s’encanti més. Si no fa cas, baixa la finestra. Sense treure’s el caliquenyo de la boca el crida, entre renecs. El gos-de-déu. Com que sap el pa que s’hi dóna, la pobra bèstia, molt a desgrat, continua la passejada, pensant, sens dubte, que als humans els falta un bull. I mira que se’ls estima.

PUBLICITAT
PUBLICITAT