Publicitat
Publicitat

Amb ficció

No sé quants dels quatre-cents mil espectadors que van veure el programa se’n van anar a dormir amb un nus a la gola. Montoro, bé, gràcies. La vida, que és una llarga botifarra contrada, continua

La nit del dimarts no vaig voler asseure’m al sofà per contemplar el programa 'Sense ficció' dedicat al contraban. Tenia la meva partida quinzenal de botifarra, i no era qüestió de renunciar als hàbits saludables. Sense sentir cap necessitat especial de veure’l, m’imaginava com seria, a grans trets: una barreja de testimonis i agents, a banda i banda de la barrera, una inevitable generalització que implicaria una visió superficial i sense la necessària perspectiva històrica i social, que en el fons només serviria perquè els que viuen aquí —andorrans i alturgellencs— s’empipessin i perquè els que viuen allà continuessin alimentant el tòpic. Sí, ja sabem que un documental no és una tesi. Però al bar on fèiem la partida van treure l’Eurosport per sintonitzar TV3. Entre manilles abarrotades, podíem entrellucar alguna declaració, imatges morboses que mai no haurien d’haver estat filtrades, doblatges fets per professionals, 'accions reconstruïdes' amb actors amb passamuntanyes, com si fossin aquells militants de l’IRA que, en un moment, es diu que van arribar aquí per dedicar-se al negoci del 'fardo'. Anàvem veient com dibuixaven una societat pauperitzada, instal·lada còmodament en el delicte. Tots els garatges tancats són susceptibles de ser amagatalls de tabac, se’ns va advertir. No sé quants dels quatre-cents mil espectadors que van veure el programa se’n van anar a dormir amb un nus a la gola. Montoro, bé, gràcies. La vida, que és una llarga botifarra contrada, continua.