Els imprescindibles

Ens ho han dit i repetit mil vegades. Tothom és necessari, però ningú és imprescindible. Ens ho diuen —ens ho diem— per consolar-nos, per resignar-nos. Una mentida pietosa. Potser sigui veritat, però si ho és, ho és en la llarga distància, amb la perspectiva del pas del temps. En moments concrets, contingents, tots som imprescindibles, perquè som petits o petits engranatges que fan que tot rutlli. Desapareix un dels engranatges i tot s’ha de reajustar, i de vegades això costa molt.

M’ha vingut al cap aquesta reflexió tot mirant el reportatge que corre per la xarxa on la Lourdes López ens parla sobre la restauració del retaule de Sant Cristòfol d’Anyós, i que abans d’ahir tan oportunament va rescatar una antiga companya de feina. La Lourdes ens parlava sobre el procés d’elaboració del retaule, sobre la iconografia, sobre la problemàtica concreta de la peça i les complexes tècniques de restauració. I ho feia —ho fa, perquè el video ens la preserva en una bombolla de pura vida—, amb aquella passió serena, insistint en la importància que té el patrimoni com a part essencial de la consciència d’una societat que, sense memòria ni sensibilitat, pot perdre fàcilment el rumb.

Ara la Lourdes no hi és, i als amics que ens hem quedat amb un forat a l’ànima no ens queda altre remei que ajustar-nos a la seva tristíssima absència, a prendre el seu testimoni, i, sobretot, a recordar-la per sempre. Descansa, en pau, Lourdes.