Publicitat
Publicitat

Un món a part

Només sortir del vestuari ja són únicament pacients d’un centre de fisioteràpia. No té importància qui són, d’on vénen, quant guanyen a final de mes o quins problemes els esperen al sortir del gimnàs

Un home amb vestit, corbata i maletí entra al vestuari just darrere d’un mecànic enfundat dins d’una granota blava, neta, però amb restes de greix que no marxen encara que les netegi centenars de cops. A dins hi troben un jove què està traient-se la gorra i uns pantalons tan ajustats que sembla que li hagin de tallar la circulació. Se saluden amb un “bona tarda” sec i els tres es posen pantalons curts d’esport.

Només sortir del vestuari ja són únicament pacients d’un centre de fisioteràpia. No té importància qui són, d’on vénen, quant guanyen a final de mes o quins problemes els esperen al sortir del gimnàs. Un s’encamina cap a una cadira on l’espera un aparell d’ultrasons. Els altres dos s’estiren en una llitera on els han de fer un massatge; a un al turmell i a l’altre al genoll.

Saluden els respectius fisioterapeutes i comenten com han passat les últimes hores. L’executiu, que es va trencar els lligaments creuats del genoll, ja fa dos mesos que hi va cada tarda. El jove, que ha patit un esquinç de grau dos al turmell, només hi va dos cops per setmana, i aquesta és la seva última sessió. A partir de demà ja podrà tornar a entrenar. L’home posa tota la seva atenció a la televisió que hi ha penjada del sostre, no paren de repetir les imatges de la carrera de Malàisia en què Rossi fa caure Màrquez. El noi, en canvi, des que ha arribat no ha aixecat els ulls de la pantalla del telèfon.

“Aquest Rossi no té perdó, no l'haurien de deixar córrer la carrera que queda, així perdria el campionat”, comenta l’executiu. Els fisioterapeutes –normalment aficionats a qualsevol tipus d’esport—, que estan d'esquena a la televisió mentre els fan el massatge, estan a punt de contestar però se sorprenen quan el jove del turmell lesionat aixeca el cap i contesta que no, que no li poden fer això: “Rossi l’ha cagat, i li haurien hagut de treure la bandera negra, però ha de córrer a València”.

És la primera frase que ha dit el noi des que va arribar al gimnàs, ja fa quatre setmanes. L’home, mentre fa una ganyota perquè el seu fisioterapeuta prem més del compte el genoll, considera un traïdor al pilot italià i diu que li ha perdut tot el respecte. El jove, fent gala d’una memòria que hauria de ser més pròpia de l’adult, conclou que Rossi és un dels millors pilots de la història de les motos i que aquesta rebequeria de nen petit no hauria d’embrutar tot el que ha fet, ja no només aquest any, sinó durant tota la seva carrera. Pensa que no haurà d’intervenir més, però apareix el mecànic per darrere les lliteres i hi diu la seva. Ben aviat més de mitja sala s’haurà situat al voltant de les dues lliteres comentant la puntada del pilot de Yamaha al d’Honda.

Més tard, quan ja són les vuit del vespre i el centre tanca les portes, els dos fisioterapeutes comenten el que ha passat. Per a ells no és nou, però sempre els produeix una satisfacció interior poder crear bon ambient al gimnàs malgrat les diferències entre els seus pacients. I a pesar de ser conscients que en sortir del vestuari retornen les diferències de la vida real i que mai se’ls trobaran al bar de sota fent una cervesa, els anima que durant una estona creen un món a part on l’únic que importa és suportar el dolor de les respectives lesions mentre es parla de qualsevol cosa.