Ahir vaig pujar fins a Prats de Molló, a la comarca nord-catalana del Vallespir, coneguda lamentablement pels camps de concentració de refugiats republicans que fugien de la dictadura acabada d’estrenar a Espanya. Un poble avui en dia molt pintoresc i que valdria la pena recordar pel gran cor d’uns vilatans que, malgrat les amenaces del govern francès, va obrir les portes de les cases i de les dependències públiques a milers de germans del sud, majoritàriament catalans, que amb una mica de sort arribaven amb un esclop i una espardenya. En total, 100.000, quant el poble tenia uns mil o dos mil habitats.
Ahir l’ajuntament de Prats va batejar la rotonda d’entrada del poble, engalanada amb flors dibuixant una gran senyera, com a Giratori dels Països Catalans. El passeig on dècades enrere hi havia el camp de concentració, ahir va passar a anomenar-se Passejada Muriel Casals. Els encarregats de destapar la placa, la germana de Casals i un emocionat Lluís Llach. Més avall, es van dedicar dos carrers a dos fotògrafs locals que van retratar amb detall la Retirada: Andreu Alís i Antoni Caillet. Tot seguit, a un centre cívic se li va posar el nom de l’artista refugiada a Banyuls de la Marenda Teresa Rebull. A continuació, es van noliejar uns microbusos fins a l’espai Francesc Macià per fer-hi una ofrena. I per si no fos poc, ara dins del preciós nucli històric emmurallat, es van dedicar uns jardins a Pau Casals i una plaça a Lluís Llach.
La cirereta del pastís la va posar la visita de la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell. Va entrar a l’ajuntament fortament aclaparada per la quantitat de veïns que l’esperaven senyera en mà i per la quantitat de quadribarrades penjades pels carrers. Forcadell va quedar tan presa per aquella rebuda i aquell ambient festiu català que el que havia de ser una visita de metge es va perllongar i perllongar fins més enllà del crepuscle arran de la ballada de sardanes i la visita a una exposició amb mil i un documents sobre la Retirada, muntada exclusivament per aquella tarda, per la qual va mostrar un interès ben dilatat.
Sovint sento persones dir que a la Catalunya Nord són francesos. Que ningú s’hi sent català. Que ningú hi parla català. Que allò no és Catalunya. Doncs bé, dubto que a cap poble del sud del Pirineu s’hi hagin inaugurat mai en una sola tarda set indrets dedicats a la catalanitat i que s’hi vegin tantes senyeres per metre quadrat.
Mentrestant, encara em ressona pel cap una conversa amb una companya periodista de Ceret, també al Vallespir, amb qui vaig coincidir treballant a Ràdio i Televisió d’Andorra, on feia una estada. A base d’anar parlant dels “francesos” de la Catalunya Nord finalment va reblar: “Tu ets espanyol? Doncs a mi no em diguis francesa”.
