Les paraules

Quan hi ha una guerra, les paraules pateixen. Són les primeres víctimes de la contesa. Perden el seu significat, són pervertides, espremudes, acaben macades. Se’ls fa dir coses que no són ben bé, i que els diccionaris no acaben de descriure en el sentit amb què s’utilitzen habitualment, per fer-les servir com a eufemismes, potser perquè ens fa por fer-les servir. Perden, per tant, precisió i força. Radical. Entre d’altres definicions, diu: "relatiu o pertanyent a l’arrel". I una altra: "Que canvia del tot, de dalt a baix, una cosa, com és ara, en política, les institucions establertes". Potser la radicalitat no és tan dolenta, i qui sap si en aquest món boig faria falta una mica més de bons radicals lliures. Abatre. "Tirar a terra amb cops, amb un esforç violent (quelcom que es té dret)". Però també "perdre la força física o moral". Els terroristes abatuts no han perdut la força, ni estan tristos. I la pitjor de totes. Immolar. "Sacrificar, oferir en sacrifici". "Donar la vida, els béns, etc., en profit d’algú o d’alguna cosa". Mirem la definició de sacrifici, per acabar-ho d’entendre: "Ofrena d’una víctima o d’un do a un déu o a Déu, per honorar-lo, regraciar-lo, aplacar-lo". Quan recuperem el valor exacte de les paraules potser haurem guanyat. No ens hauria de fer por.