Opinió 18/10/2017

La pista

No sé fins a on tenim part de culpa, de no saber-nos explicar bé, de no valorar la història, de no assegurar una presència real i positiva

i
Albert Villaró
1 min

Algun dia caldrà avaluar els danys col·laterals que el conflicte obert i roent entre Catalunya i Espanya ha provocat a Andorra, en qualitat d’espectador tercer que és el que rep els mastegots que s’escapen. Danys reals, comptables, no pas la confusió moral i (sospito) sovint interessada que traspuen en els comentaris als diaris i, sobretot, al plafó babèlic del Facebook. Danys en forma d’imatge, de reputació, de presència, una erosió que, impulsada i alimentada per l’afer Pujol, atreu els que oloren la sang.

L’altre dia, no sé si dissabte, en un programa de debat polític que fan a TV3, hom parlava dels estats que, sense formar part de la Unió Europea, fan servir el seu euro sense problemes. Un dels convidats, molt exaltat, assegurava que ni un. Un altre convidat va aixecar el dit i li va dir que, perdoni, que Andorra. El periodista –que, si no m’erro– es diu Ramon Lobo, va dir, amb una mitja ganyota de menyspreu que "Andorra era una pista". Encara ens va estalviar el trist tòpic del "carrer de les botigues". No sé fins a on tenim part de culpa, de no saber-nos explicar bé, de no valorar la història, de no assegurar una presència real i positiva. És difícil, ja ho sé: hi ha massa soroll, el món s’ha convertit en una cacofonia total. Però s’ha de provar, perquè la derrota, si no lluites, si no et defenses i no t’hi tornis, està assegurada, i no hi ha pietat amb els vençuts.

stats