OPINIÓ
Opinió 22/03/2017

La poesia

i
Irene Jaume
3 min

A l'institut hi vaig arribar a 14 anys i amb una por d'aquelles que si l'haguessis de dibuixar seria un penya-segat amb un abisme que no hi cap al paper, perquè la majoria dels meus amics i les meves amigues de l'escola se n'anaven al 'Beverly' i jo me n'anava al 'Madina'. La Conselleria d'Educació del moment dibuixant el desviament del camí que havia fet fins a aquell moment i jo i les meves hormones intentant dur-ho amb la major dignitat possible. En aquell moment odiava la situació, odiava l'institut i odiava tot el que implicava, però aquest dimarts, Dia mundial de la poesia, vaig tornar a pensar que hauria de donar les gràcies a qui va decidir que el meu camí seria girar per la carretera de Valldemossa i no anar més enllà del carrer que ara nom Alfons el Magnànim.

A primer de batxillerat la nostra tutora va agafar la baixa o ja la tenia, no me'n record, i va venir una altra professora a substituir-la. Era jove, tenia una energia que era capaç de superar la nostra en plena adolescència i era l'única que detectava quan hi havia mala maror a la classe. És més, quan hi havia mala maror feia una cosa inèdita i insòlita per a nosaltres fins a aquell moment que era aprofitar les tutories per fer-nos preguntes i intentar fer de mediadora del(s) conflicte(s). Era tan insòlit que ara pens que segurament ni ho vam saber aprofitar perquè no vam saber què fer-ne, de tanta confiança, ningú no ens ho havia ensenyat. Però na Catalina, a banda d'això i de dur-nos Sugus de tant en tant, a mi personalment, em va obrir la finestra d'un món que m'era totalment desconegut i, en gran part, anul·lat per les seves connotacions o, més ben dit, pels prejudicis construïts a base d'aparences.

Aquests dies vaig acabar de llegir 'Frankie Addams', de Carson McCullers, i vaig reconnectar amb l'adolescència. Aquella etapa de la vida on tot sembla definitiu, rotund i inamovible i on males paraules en un mal dia o en un mal moment poden esdevenir un cataclisme de conseqüències dramàtiques –i molt exagerades, vist ara amb perspectiva. Aquella etapa on les paraules augmenten el seu pes però no la seva presència i les anàvem cercant, demanant i reclamant amb crits silenciosos: “Qualcú ens pot explicar què ens passa?”. I, de cop, gràcies a ella, va aparèixer aquest món que es diu poesia i que em va plantar davant la cara les paraules que no trobava enlloc: a vegades més difícils de detectar o comprendre, d'altres amb una interpel·lació tan directa que m'escarrufava. Recitàvem poemes i descobríem autores i autors –vam organitzar un recital i tot, i record que un professor va partir de l'aula on ho fèiem quan vam recitar amb molta energia, tot sigui dit, 'El jove' de Carles Rebassa– i na Catalina s'emocionava i era com tot de vida que esclatava i s'expandia per tot l'espai carregat d'hormones. I des de llavors, voler-ne més i més.

A la nostra tutora de primer de batxillerat, i a molts altres professors i professores amb qui he tengut la sort d'aprendre, li he d'agrair moltes coses, però sempre li agrairé que m'obrís una finestra que ha quedat, així, oberta, amb les persianes verdes travades a la paret exterior. I el millor de tot és que per molt que hi guaitis saps que sempre hi veuràs propostes noves o antigues que ni t'hi havies fixat, versos que ara volen dir una altra cosa o pàgines amb plecs als cantons. Na Catalina ens va fer un regal, una antologia de poesia molt variada, i a la dedicatòria, ens hi va posar: “Perquè sempre tenguis a mà les paraules que et facin falta”. I sí, quan me n'han fet falta he sabut on anar a cercar-les. I des de llavors, per a mi, la poesia ha estat just això.

stats