Opinió 08/06/2017

La por

Encara em fa més por que la pròpia por el que em feia notar ahir una amiga: la creixent insensibilitat davant del terror

i
Eva Arasa
2 min

Algú em va dir una vegada que allò que s’oposa a la llibertat no és la manca de llibertat, sinó la por. I li vaig comprar la teoria. Després de cada nou atemptat en algun lloc que considerem proper, proclamem als quatre vents; és a dir, a través dels nostres comptes de Facebook i Twitter, que no ens deixarem atemorir i que continuarem amb les nostres vides –família, amics, treball i oci– com a signe de normalitat i d’adhesió a uns valors als quals no volem renunciar. Però, és clar, això no és ben bé veritat. El sol fet que ens ho plantegem, que ens demanem amb la nostra veueta interior si a les pròximes vacances agafarem l’avió o, per contra, ens n’anirem en cotxe a la platja que tinguem més a prop, ja és un canvi respecte al nostre 'jo' anterior a l’11 de setembre de 2001.

No puc evitar preguntar-me què passa amb aquells que han nascut a partir d’aquella data. Han crescut amb més prevencions? Personalment soc de la generació que va viure l’Interrail i el boom de les companyies aèries de baix cost com una oportunitat per viatjar molt més del que havien fet els meus pares a la mateixa edat. Acabarà la por substituint l’emoció que sentia just abans d’emprendre qualsevol viatge? I si això passa, serà perquè em faig gran o bé perquè el món s’ha tornat ben boig?

Encara em fa més por que la pròpia por el que em feia notar ahir una amiga: la creixent insensibilitat davant del terror. No ens ho podem permetre, d’acostumar-nos-hi. Tampoc a aquell que ens queda lluny de casa i del qual amb prou feines ens assabentem.

No em vull resignar ni vull renunciar a la meva llibertat. Tinc clar el meu propòsit: tornaré a Londres molt aviat i passejaré, com sempre, pels seus carrers.

stats