Opinió 04/10/2017

Les pors del diumenge

La por es pot diluir amb la certesa que no estàs sol, sabent del cert que la por compartida amb el proïsme és converteix en esperança

i
Albert Villaró
1 min

Cadascú dels seus protagonistes té una història que explicar sobre el dia de sant Crispí del procés d’emancipació català. Tothom compta ferits, contusionats, votants, fins i tot abstencionistes forçats. Però ningú no compta la por, que és un sentiment que no té unitat de mesura clara. Por de la matinada, fent guàrdia amb veïns, atents a aquell soroll de furgoneta que encara no ha girat la cantonada. Por que els mossos precintin, por que a l’hora de la veritat no apareguin les urnes. Però els mossos no precinten, les urnes rutilants apareixen del no-res. A l’hora de l’esmorzar, aquesta por difusa es transforma en una por real, contundent. L’assalt a Dosrius, televisat ‘urbi et orbe’ és la constatació que ha començat una guerra de final incert, multicèntrica, confusa, d’una calculadíssima crueltat. Les imatges de tensió i patacades brollen, circulen a la velocitat de la llum, i el seu efecte és multiplicador. Por que puguin venir en qualsevol moment i fer-te una cara de mans. Por al mal físic, sí, però també a la humiliació, a la personal i a la col·lectiva. Por que els rumors, a les notícies, s’acabin materialitzant. Por que la columna de civils que ha atonyinat Ponts s’acabi presentant a mitja tarda a la plaça de les Monges de la Seu i facin allí la seva fi de festa. Però la por es pot vèncer amb l’exemple dels bombers, sempre a primera fila, es pot modular amb la serenitat dels Mossos, es pot diluir amb la certesa que no estàs sol, sabent del cert que la por compartida amb el proïsme és converteix en esperança.

stats