La publicitat

Són dies convulsos, i molt especialment per al germà gran de la nostra modesta franquícia andorrana. En l’esca del conflicte, la inclusió de publicitat que demani el vot per al proper referèndum, cosa que situaria l’ARA en el punt de mira de l’aparell judicial espanyol. Hi ha un degoteig de subscriptors, malgrat els esforços de l’empresa, columnistes i treballadors per intentar justificar les decisions preses i explicar-se (amb fortuna desigual) davant de molts dels seus lectors, que estan molestos (o directament indignats). No és fàcil mantenir posicions heroiques. En temps difícils tothom ha de prendre partit i calcular si els sacrificis de debò valen la pena. Cal que tinguem ben clar que, en un món perfecte, mai no s’hauria arribat fins aquí. En un món no ja perfecte, sinó tan sols raonable, la maquinària de l’estat no s’hauria atrevit ni a qüestionar llibertats ni a escampar amenaces a tort i a dret.

El conflicte entre el manteniment dels principis i el pragmatisme tenallen, hores d’ara, milers i milers de persones que s’han compromès en la defensa del dret a l’autodeterminació. Què és més important? Què fa més servei a la causa? Mantenir obert el diari o córrer el risc d’immolar-se, convertir-se en màrtir i quedar mut? Jo no tinc resposta o, més ben dit: tinc una resposta contradictòria, oscil·lant i ciclotímica, entre el seny i la rauxa (poruga, en el fons). Em consta que el debat és encara viu. Però també crec que la història, en majúscules, s’està escrivint en directe, i algú ens l’ha d’explicar des del fang de les trinxeres.