Publicitat
Publicitat

La resiliència

Recordeu que estem pastats amb la matèria que fa superar les adversitats que, en forma de clatellot, et va ventant de tant en tant el destí. Ho hem demostrat mil vegades al llarg de la història d’aquest petit país, no és cert?

On érem, quan van matar Kennedy? On érem, quan Armstrong va posar els peus a la Lluna? On érem, quan els aiguats del vuitanta-dos? On érem, quan van caure les torres bessones? On érem, quan va haver-hi l’accident del túnel de les Dos Valires? I on érem, dimarts passat, a la tarda? Escoltant tot de rumors incerts que, a mesura que passaven els minuts, s’anaven concretant, pendents dels missatges que arribaven via WhatsApp i d’una compareixença de premsa que no s’acabava mai de convocar, navegant entre la incredulitat i la preocupació, amb aquella mena d’angúnia que s’instal·la a la boca de l’estómac i costa que marxi. No sé per què, se’m va activar un remot racó de la memòria per recordar l’escena de Mary Poppins en què els fills del senyor Banks van a veure el pare a la feina i, per la cobdícia d’un dels treballadors de la sucursal, per poc no provoquen un petit daltabaix financer. Vaig poder veure rostres escandalitzats, d’altres legítimament amoïnats. En alguns hi trobava un posat de resignació forjat a base de la superació de patacades emocionals. Oh, nois, estigueu tranquils, que d’aquesta també ens en sortirem, semblava que diguessin. No patíssiu pas, que l’hora més fosca és just abans de l’alba. No passeu ànsia. Som una raça de resilients, aquesta parauleta de 'coach' que tan bé ens va per fer-nos creure que no passa res, que tenim la capacitat per aixecar-nos i continuar caminant, perquè recordeu que estem pastats amb la matèria que fa superar les adversitats que, en forma de clatellot, et va ventant de tant en tant el destí. Ho hem demostrat mil vegades al llarg de la història d’aquest petit país, no és cert?