Publicitat
Publicitat

La ruleta

Aquesta vegada ha tocat la rifa de la ciclogènesi explosiva (a escala local) a la parròquia Sant Julià. És el joc boig de la ruleta termodinàmica.

Aquesta vegada ha tocat la rifa de la ciclogènesi explosiva (a escala local) a la parròquia Sant Julià. És el joc boig de la ruleta termodinàmica. La tempesta furiosa roda i roda i al final descarrega allà on li sembla. Fum-li, va, aquí mateix va bé. I fa mal, jugant amb les equacions entre la quantitat d’aigua caiguda, la durada de la precipitació, el pendent i la superfície afectada. Que les tronades d’estiu siguin del tot imprevisibles i acabin fent mal allà on menys ens ho esperem és una constant universal i ja hauríem de començar a estar-hi acostumats, però la sensació és que cada vegada que ens cau un aiguat impensat al damunt ens sembla que ve de nou i s’acaba el món, perquè cada vegada pren formes diferents i les afectacions sobre la nostra vida canvien.

Ara, amb els telèfons espavilats i les xarxes socials, patim totes aquestes catàstrofes –ja siguin petites o de les grans– amb un sentiment d’angoixa, que és augmentat per la urgència i la immediatesa. Baixa l’esllavissada i ens ho mirem en temps real, com si el llot i les pedres i les fustes que arrossega l’aigua ens entressin a casa i obturessin el passadís i la porta de la cuina. El país i les muntanyes són i han estat així, des de sempre. I nosaltres, que cada cop som i ens sentim més fràgils i depenents de la tecnologia, hauríem d’anar respectant i entenent les lleis còsmiques, admetre que som petits i vulnerables, i que l’enginyeria és una disciplina molt útil però que la natura, tossuda, sempre té l’última paraula.

PUBLICITAT
PUBLICITAT