Publicitat
Publicitat

La secta dels tossuts

A casa i al carrer cada cop és més freqüent trobar-te amb homes i dones que et volen vendre les seves creences, disposen de locals a Andorra, organitzen reunions en hotels i no accepten cap debat

Els enviats de les sectes són durs de pelar. Els he obert la porta de casa perquè esperava un electricista i he estat a punt de treure el sabó Lagarto amb escames perquè marxessin. I això que he tingut de professor a l’autor de l’esborrany de la llei de fertilitat d’Andorra, cosa que em permet parlar molta estona per no dir res i explicar coses que donen lloc a múltiples interpretacions. Aquesta gent resisteix com els habitants de Florida atrinxerats pel pas de l’Irma o com els del Partit Popular amb la corrupció. Tenen arguments per tot. Cinc minuts discutint amb ells i ja estic preparat per presentar-me a la plaça de Raonador del Ciutadà i per contractar metges d’urgències per Twitter.

Hi ha dies en què m’agradaria ser com aquell agent de l'FBI que li treu la moto a un home amb un cop de colze per perseguir al dolent de la pel·lícula o com l’amo de Ryanair pensant en nous mètodes per aconseguir ingressos atípics. O sigui, tenir més mala llet per esbandir-los abans que em deixin una revista amb temes tan apassionants com ‘que signifiquen el temps o l’eternitat’ o ‘visions que descriuen el món espiritual’.  Perquè ja et poden assaltar no només a casa sinó fins i tot pel carrer. Van amb parelles com la Guàrdia Civil quan no està registrant una impremta o la redacció d’una revista. Vaig estar tanta estona amb dos enviats d’una secta davant d’una granja a l’avinguda Verge de Canòlich de Sant Julià de Lòria que aquesta va tenir temps de canviar de propietària.

Els deia que eren una secta i ells, tossuts, que eren una religió. Anaven amb camisa, corbata, una etiqueta amb el nom i procedien d’un país centreamericà perquè el seu llenguatge era semblant al d’aquells telefilms espanyols del setanta amb el ‘departamento’ i el ‘carro’ i la seu que tenen ‘a dos cuadras’ de l’Hiper Andorra. És estrany que en un país amb un copríncep episcopal i una festa nacional en honor d’una verge es puguin instal·lar aquests grupuscles que a més utilitzen hotels per a les seves reunions sacramentals, disposen de locals, distribueixen targetes amb l’adreça on hi posa ‘segunda piso’ i amb un número de telèfon mòbil espanyol.

Afirmen amb la insistència d’un pigot que no són una secta tot i que els subratllo el fet que han d’entregar el 10% dels seus ingressos per aconseguir la salvació, son polígams i els diuen com han de viure i pateixen un control de les emocions. No baixen del burro. Ni baixaran. Encara que els amenaci amb un fascicle de la col·lecció de tancs de RBA. O els ensenyi una urna.

Etiquetes