Publicitat
Publicitat

18-F, segueix la guaita

Que l’Estat espanyol no doni competències per acollir és demencial, però també ho és l’actitud dels polítics catalans. Assumint que tenen voluntat d’acollir, la poca traça per fer-ho possible és preocupant.

Aquest dissabte Barcelona acollirà -i mai millor o pitjor dit- la manifestació per l’acollida de persones refugiades i migrants. Sota el lema ‘Volem acollir’, la campanya ‘Casa nostra és casa vostra’ continuarà el projecte iniciat el maig passat per sensibilitzar la població i pressionar els polítics.

El dissabte de la setmana passada es va celebrar un concert en el marc d’aquesta campanya en què van actuar noms il·lustres de l’escena musical catalana. També van participar-hi professionals de la comunicació, voluntaris que han estat a Grècia o salvant vides al Mediterrani, entre un infinit d’altres iniciatives ciutadanes.

No lloar aquesta iniciativa és impossible, però alhora seria hipòcrita no qüestionar i assenyalar mancances greus. La mirada desenganyada de les persones que han conviscut amb les refugiades a Lesbos, Idomeni o Eko és poc càstig per les autoritats que s’ho miren des d’una butaca. La decepció de les que treballen per evitar les detencions massives a la tanca de Melilla i lluiten per la justícia en el cas Tarajal o les que denuncien incansablement la privació de llibertat als Centres d’Internament d’Estrangers, no sembla ser prou motor per aconseguir que els presents a la llotja d’autoritats del Sant Jordi desobeeixin i ho evitin.

No veuen amb bons ulls que els polítics que s’excusen en unes competències estatals espanyoles per no acollir estiguessin a la llotja d’autoritats. No poden arribar a concebre perquè demanen la desobediència per celebrar un referèndum impossible d’acordar amb l’estat i no la desobediència per acollir. És fascinant com les refugiades estaven fora del Palau per no poder-se pagar l’entrada. Això sí, elles no fallaran. El dia 18 sortiran de les places i les viles per ocupar als carrers.

Que l’Estat espanyol no doni competències per acollir és demencial, però també ho és l’actitud dels polítics catalans. A la fi, i assumint que tenen voluntat d’acollir, la poca traça per fer-ho possible és preocupant. Per la dinàmica que fa temps va agafar aquesta crisi humanitària i per les poques solucions donades.

Ara bé, el dia a dia de les migrants i refugiades, vinguin d’on vinguin, és un altre. No només n’hi ha que fugen de la guerra de Síria, i de la pobresa engolida per un somni europeu que encara no entenc com no s’ha trencat en mil bocins. Hi ha actituds governamentals i institucionals, però també socials, en vers altres col·lectius com els manters o els migrants econòmics, que supuren racisme. A voltes res és tan bonic com es firma sobre el paper. Cridar-ho en ‘prime time’ no ho fa real.

Desobediència ho ha de ser tot. Si no, no ens serveix. S’han de desobeir els manaments antiintegradors espanyols, però alhora han de canviar comportaments davant la vergonya dels CIE, la impunitat policial que abusa dels manters i la percepció que es té de tot aquell que ve de fora.

No val mirar a una altra banda. Ni tan sols val mirar només a un punt fix més enllà d’on el Mediterrani mor en aigües banyades de sang. Quan interessa són defensades per la policia marítima de la Unió Europea i a voltes són el racó més fosc de la desmemòria col·lectiva. No serveix.

El 18 de febrer hi seran tots. Autoritats i voluntàries. Refugiades i susceptibles acollidores. Hi seran els que han de quedar bé a la foto i declararan que no poden fer més. Diuen que no són incompetents, però que no tenen competències. Però el més importat és que també hi seran els que s’ho miren amb un punt de frivolitat i desencís. Saben que hi han de ser malgrat no compartir visió amb els polítics maldestrament encarregats de solucionar-ho. Hi seran com a membres d’una col·lectivitat popular que ara i sempre ha salvat el poble. Sempre hi han estat i mai han deixat de vigilar.

PUBLICITAT
PUBLICITAT