Publicitat
Publicitat

El sergent

La Trinca i Capri eren la zona de consens, però així que el control patern es relaxava, posava els Beatles

'In illo tempore': a mitjans setanta, per escoltar música un servidor feia servir sobretot cassets. Sí, diuen que ara s’estan tornant a posar de moda, però en aquell moment era l’única manera de tenir control sobre l’àudio del cotxe. La Trinca i Capri eren la zona de consens, però així que el control patern es relaxava, posava els Beatles. 'Sergeant pepper’s lonely hearts club band' va ser el segon dels de Liverpool que em vaig comprar al Transbord, després de 'Help!'. Potser tenia dotze anys. Mentiria si digués que en aquell moment va suposar una revelació, però jo era jove, tot era nou i qualsevol descobriment era fascinant. Però, naturalment, aquell rosari de petites joies em va entusiasmar, i potser vaig ser capaç d’entrellucar que en aquells quaranta minuts escassos de música de 'peluts', com deia el meu pare, hi havia molta audàcia i molt de geni. Avui fa cinquanta anys de l’aparició de l’àlbum, i dissabte farà cinquanta anys també del mític concert de Hendrix al Savoy, que va encetar amb la seva recreació de 'Sergeant peppers', que havia escoltat només unes hores abans. Potser va ser ell el primer que se’n va adonar de la transcendència que tindria el disc de la banda dels cors solitaris en la història de la música. Mig segle més tard, n’apareix una nova edició, mesclada pel fill de George Martin. El disc continua sonant com el que és: fresc i original, un prodigi, un monument perenne al talent i a la creativitat.