Publicitat
Publicitat

El telèfon

No ens n'adonem del que ha suposat l'aparició d'aquella andròmina, que encara guardo, en una posella, al costat d'una destraleta votiva neolítica

Fa deu anys em vaig comprar un iPhone. Feia uns mesos que havia sortit al mercat i, aprofitant un viatge a Nova York, me'l vaig firar a l'Apple Store de la Cinquena. En un acte de necessària temeritat, el vaig deixar en dipòsit a uns tèrbols hackers paquistanesos del carrer 42 perquè, d'un dia per l'altre, me l'alliberessin i me'l deixessin a punt de solfa per fer-lo servir a casa. Naturalment, no hi va haver cap problema i l'endemà mateix ja enviava correus a amics, coneguts i saludats des d'una cafeteria de Greenwich Village. No ens n'adonem del que ha suposat l'aparició d'aquella andròmina –que encara guardo, en una posella, al costat d'una destraleta votiva neolítica, com si fos (i ho és) una veritable peça de museu. Sí, sempre hi ha detractors i abusadors, i poder en fem un gra massa. Però avui no havia escrit aquest article a l'hora habitual, entre les sis i les set del matí. Me n'havia oblidat: l'estiu, la calor, etcètera. Quan me n'he adonat ho he tingut fàcil. L'he escrit amb els peus a l'aigua, vora el riu. Sense pressions, sense presses. Si no fos perquè l'aigua baixa ràpida i fa soroll, l'hauria pogut dictar amb un admirable grau de precisió. Ara mateix, quan posi el punt final, l'enviaré i hauré aconseguit combinar devoció i obligació. Amb el seu permís, ara em banyaré.