I la vida

Volia escriure unes ratlles sobre la mort en primavera: en quinze dies, se n’han anat tres coneguts, amics, gent propera amb els que potser no tenia una amistat intensa, però als que apreciava des de la distància, d’aquella manera tan discreta –i tal vegada poc eficaç– que tenim alguns de relacionar-nos, amb un respecte que, a l’hora de la veritat, no ens serveix de gran cosa. Tots tres vora la cinquantena, com jo. Volia escriure sobre la pèrdua, sobre la frontissa de l’edat, sobre el mirall que la mort ens posa al davant, en la rifa macabra, i no he pogut. És tan forta, la vida, que la seva creu, la mort, és una ombra idiota, que intenta arrabassar-nos-ho tot. I prou que ho aconsegueix, ens anirà escombrant, un a un, sense avisar o al contrari, amb un gran desplegament d’anuncis i presagis. Amb patiment o amb dolçor, de cop o amb agonies incertes. Hi ha la vida, la que ens queda als que ens quedem i la sencera dels que vindran, la vida tossuda que omple tots els racons, que bull arreu en aquest juny humit. Els testaments antics saludaven el lector amb una fórmula: 'Quoniam nullus in carne positus mortem eludere potest…' (Com que res en carn posat pot eludir la mort…). La llatinada dels notaris no ens serveix ni de recordatori. Ho sabem, ho hem sabut sempre, i per això mateix hem de fer com si cada dia fos el primer i l’únic, cada instant memorable, i cada acte conscients que podria ser l’última escena de la funció.