Per vocació
Joves que no tenen clar què estudiaran perquè encara no han trobat la seva vocació, seran, segurament, adults ‘amargats’ amb feines amb les quals no gaudeixen
Avui llegia amb sorpresa una notícia a l’Ara.cat "10 rànquings que t’ajudaran a triar carrera": on sortien dades sobre els estudis universitaris de més difícil accés, els que tenen més cobertura, els que gaudeixen de menys desertors, o els que pateixen més abandonaments, les carreres amb més sortida professional o ‘que molen’.
Em dedico a la meva feina per total vocació, ja que sempre he tingut clar que em dedicaria al món de la comunicació-art-cultura-idiomes, i em sembla esgarrifant veure aquests tipus de rànquings que pretenen informar, però el que fan és confondre. Joves que no tenen clar què estudiaran perquè encara no han trobat la seva vocació, seran, segurament, adults ‘amargats’ amb feines amb les quals no gaudeixen. Segurament, en part, per la precarietat laboral existent, i en segon lloc, perquè no han estudiat allò que els omple.
No em puc imaginar fent una altra feina. Tot i que faria qualsevol cosa, segurament sense problemes, per sortir-me'n endavant en una situació límit familiar. I és que a mi m’agrada la meva feina, però gaudeixo fent-la bé.
Sóc una defensora de la feina ben executada. No me’n vaig a casa contenta si no he fet el correcte. Per principis i dignitat. I defenso que per fer-la bé s’ha de fer amb estima, amb temps, treballant els detalls. No val fer les coses ràpid i corrents. Al final, això es nota. A les xarxes socials, a les campanyes de màrqueting i publicitat, o al periodisme, no val fer xurros. I últimament, sembla que s’està banalitzant la professió. Com si qualsevol persona pogués dedicar-s’hi. I no és així.
Darrere de les persones que treballem per vocació en aquest camp hi ha moltes hores submergint-nos en l’apassionant món online per formar-nos. Per romandre al dia, per saber les tendències, per aprendre. Hores de silenci, d’estudi, que no es veuen. I ha arribat un moment en que caldria regular la situació. No tothom s’hi pot dedicar. No tothom està preparat. I fer-ho malament és enganyar.
Fa dies que li dono voltes a dos conceptes: “comunicació amb ànima”, i “slow work” (si m’ho permeteu no he trobat la manera catalana d’expressar-ho). Sembla que avui dia són conceptes incompatibles amb el ritme que portem. Però crec que si fas les coses amb essència, posant el millor de tu, amb coneixement, sense pressions, i amb PASSIÓ, el resultat serà inigualable. Ningú podrà mai comparar-se amb allò que tu has fet amb entusiasme i que ho has donat tot. Perquè finalment, el resultat d’aquest treball ben elaborat, té ànima. I això, us ho puc assegurar, es nota.
